UTMB Andorra: 50km de vida

Fa gairebé un any, mentre estava de vacances, em va trucar en David. Amb aquella empenta que el caracteritza em va dir: “M’inscric amb un cosí d’Andalusia a la UTMB d’Andorra de 50 km. Véns?” No m’ho vaig pensar gaire. El mateix dia vaig tramitar la inscripció. Un “sí” impulsat per la confiança i les ganes, que em portaria a viure una aventura increïble gairebé un any després.

I és que parlar només de la cursa seria quedar-se molt curt. El cap de setmana sencer ha estat una experiència brutal, plena de moments compartits amb la família, de natura, d’esport, de gastronomia i d’un ambient immillorable.

Dissabte 14 de juny. El despertador sona a les cinc del matí. Esmorzar ràpid, revisió del material i sortim cap a Ordino, punt de sortida i d’arribada. Amb en David i en José compartim nervis, fem alguna foto, parlem del que ens espera i ens mentalitzem.

A les 7:40 del matí donen la sortida. Jo surto amb calma. Vull viure cada quilòmetre, vull tornar a Ordino sencer i satisfet, sense més objectiu que gaudir del camí. La primera pujada la fem plegats amb en David i en José, però a poc a poc cadascú va trobant el seu ritme. En David tira davant, en José queda enrere, i jo em deixo portar pel meu cos.

Però arriba la primera baixada i… pam! El turmell se’m doblega per primer cop. Res greu, però m’avisa que avui no serà fàcil. Abans del segon avituallament em retrobo amb en David, ens aturem, mengem i arriba també en José. Ens animem mútuament i continuem.

La segona pujada comença dura, la calor es fa notar i els quilòmetres avancen lentament. Em torno a torçar els turmells dues vegades més i comença a rondar-me pel cap la idea de plegar. Però aquell no era un punt d’abandonament, així que decideixo seguir. Per sort, els paisatges comencen a fer-me oblidar el dolor i el cansament. M’endinso en un entorn preciós, on tot és natura i silenci.

I comença la darrera gran pujada. Primer fins al refugi del Comapedrosa, on la pendent i la calor ho fan tot pesat i lent. Després, la pujada s’obre, bufa una mica el vent, trepitjo neu i les vistes són simplement espectaculars. A estones, m’atura la bellesa més que el cansament.

Arribo al quilòmetre 30 amb 3.000 metres de desnivell positiu a les cames. Una autèntica bogeria. La meva idea era arribar fins aquí amb energia per encarar bé el tram final: 15 km de baixada i 5 més de fals pla. I així ho faig.

La baixada és llarga, tècnica, castigadora. Les cames fan mal, les rampes apareixen, però m’he alimentat i hidratat bé, he anat prenent els suplements a temps, i això em permet arribar a l’últim avituallament amb energia.

Deixem enrere el darrer control i només queda córrer fins a meta. La baixada final és curta però intensa, i els darrers quilòmetres pel costat del riu es fan llargs i pesats. Tot i així, puc mantenir un ritme suau però constant.

I finalment, apareix Ordino al fons. L’arc de meta. Els crits. L’emoció. I el moment més especial de tots: entro a meta per primera vegada amb el petit de la casa entre els braços.

No puc demanar més. Aquesta entrada, aquest gest, aquest moment, valen més que qualsevol altra cosa. Ha estat molt més que una cursa. Ha estat un cap de setmana per recordar tota la vida.

Primera experiència en format Backyard Ultra

Aquest cap de setmana he tingut l’oportunitat de participar per primera vegada en un format de cursa que m’intrigava des de fa temps: la Backyard Ultra. Per qui no ho conegui, aquest tipus de prova consisteix a fer voltes a un mateix circuit de 6,7 quilòmetres, amb una condició molt senzilla (i exigent): tens una hora per completar cada volta, i a l’hora en punt has de ser a la línia de sortida per iniciar la següent. Si no hi ets, quedes eliminat.

Normalment, aquestes curses són recorreguts suaus, amb poc desnivell. Però a Argentona, com que no saben fer les coses a mitges, han muntat una versió extrema del format: 440 metres de desnivell positiu per volta, força trams tècnics i una mica de pluja que va convertir alguns corriols en autèntics tobogans. En més d’un moment, si no volies deixar-te les dents pel camí, havies de posar el cul a terra i baixar com podies. Una aventura total.

Jo tenia clar que no era el dia per cremar-me. El gran objectiu és arribar a Andorra en el millor estat possible, així que em vaig marcar un límit molt concret: fer entre cinc i sis voltes i prou. Volia viure l’experiència, però sense hipotecar la següent setmana d’entrenaments. Finalment, en van ser cinc. I molt ben gestionades.

La primera volta, en sentit horari, la vaig completar en 49 minuts i 57 segons. La segona, ja en sentit contrari, en 48:53. La tercera en 50:29, la quarta en 52:18 i l’última, apretant una mica més, en 46:55, sent la volta més ràpida de totes. Vaig mantenir-me gairebé sempre en zona 2-3 de pulsacions, amb pujades puntuals a zona 4 en els trams més exigents. I, com que sabia que faria poques voltes, vaig optar per sortir sempre davant per evitar taps als corriols i marcar el meu propi ritme tant pujant com baixant.

Tot i aturar-me de manera voluntària amb 32 quilòmetres i 2.200 metres positius a les cames, em quedo amb la sensació que tenia marge per fer-ne unes quantes més. Però també sé que això hauria significat dies de recuperació muscular, i no era el moment. Vaig fer el que tocava, i em sento satisfet.

L’experiència ha estat brutal. Un format diferent, intens i molt més estratègic del que pot semblar. I sí, sens dubte repetiré l’any vinent. Aquesta vegada, amb ganes de veure fins on em pot portar el cos.

Dades "freaks" de l'Ultra del Montseny

Ja superada la ressaca post-Ultra del Montseny, aquests dies, de camí a la feina amb el transport públic, he estat revisant l’aplicació de Coros per analitzar els detalls numèrics i tota la informació que proporciona. A mi, que soc una mica "freak", m’agrada revisar totes aquestes dades després d’una aventura així. Aquí les deixo:

📊 Dades generals de la cursa:

• Distància total: 69,31 quilòmetres

• Temps total: 11:49:31

• Parades en avituallaments:

  • Avituallament 1: 3’09”

  • Avituallament 2: 3’21”

  • Avituallament 3 (bossa de vida): 8’22”

  • Avituallament 4: 3’45”

  • Avituallament 5: 5’22”

• Ritme mitjà: 10’14” min/km

• Ritme d’esforç mitjà: 7’24” min/km

• Quilòmetre més ràpid: 5’06” min/km (al km 32)

• Freqüència cardíaca mitjana: 147 PPM

  • Zona 1: 5% (35’40”)

  • Zona 2: 42% (5 h 00’20”)

  • Zona 3: 53% (6 h 13’31”)

• Desnivell positiu acumulat: 4.142 m

• Calories consumides: 6.751 kcal

• Potència mitjana: 160 W

• Potència màxima: 437 W

🥤 Alimentació i hidratació:

• Gels: 7 gels de 55 g d’HC

• Begudes isotòniques: 8 softflasks amb 42 g d’HC cadascun

• Barretes: 1 barreta energètica de 30 g d’HC

• Mitjana d’ingesta d’hidrats de carboni: 62 g/h (aspecte a millorar)

• Sals minerals: 1 pastilla cada 2 hores

• BCAA’s: 2 pastilles

• Hidratació total: 11 softflasks (8 amb isotònic + 3 amb aigua) = 5,5 litres (aspecte a millorar)

🧠 Conclusions:

Crec que vaig gestionar força bé la cursa en general, amb un ritme constant i sense cremar-me, amb cap i pensant en el que quedava per davant. L’alimentació i la hidratació van anar bé fins a les 8 hores, però a partir d’aquell moment vaig començar a menjar i beure quan em venia de gust, i no quan tocava. Aquest és un aspecte que caldrà treballar de cara a l’UTMB Andorra. Seguim aprenent!

Propera parada, dissabte a la BackYard d'argentona!

Ultra del Montseny: dolor de cames, vida a l'ànima

11 hores, 49 minuts i 36 segons. Aquest és el temps exacte que vaig trigar a completar l’Ultra del Montseny (70km i 4100m+).

El despertador va sonar a les 3:00 de la matinada. Despertar-se a aquella hora i menjar-se un plat d’arròs bullit amb tonyina ja és tota una victòria. Agafo la motxilla amb el material obligatori, la motxilla amb la roba de recanvi i cap a Viladrau. Sense música al cotxe. Silenci. Concentració i anar pensant amb les meves coses.

A les 5:45 tocava entrar al calaix de sortida. Un espai reservat per a tots aquells valents i valentes que, com tu mateix, comparteixen un mateix objectiu: sortir i tornar al mateix lloc… però havent viscut una autèntica aventura durant unes hores. En el meu cas,  tornant amb les cames bullint de dolor, però amb l’ànima més viva que mai.

A les 6:00 es dona la sortida. Surto tranquil. Sé exactament quin ritme vull portar. Els primers quilòmetres són de tanteig. A poc a poc agafem ritme i anem guanyant alçada fins fer la primera gran pujada: el Matagalls. Durant l’ascens, les primeres llums del dia s’obren pas entre la foscor de la nit, també, anem apagant els frontals. El dia serà gris, però no fred.

Corono el Matagalls i baixo cap a Collformic. Paro, menjo, bec, carrego bidons… i tornem-hi. Tram de pista, perdent alçada, ritme controlat. Soc conscient que l’estat de forma no és òptim, però només penso a gaudir cada minut que passo a la muntanya. Penso en l’afortunat que soc de poder gaudir d’un dia com aquest, mentre recordo que vaig tota la setmana de bòlit.

Arrenca la segona pujada del dia, direcció al Suï. Abans, però, avituallo al Pla del Cafè. Llàstima de la boira… les vistes des del Suï són espectaculars, però avui haurem d’imaginar-les, la boira ens absorbeix.

Començo la baixada cap al poble del Montseny, equador de la ruta. Es combinen pistes amb corriols plens de pedres, on cal anar amb compte per no deixar-s’hi els turmells.

Al Montseny faig l’avituallament més llarg del dia (8 minuts). Agafo gels, isotònics i menjo un plat de pasta. No em puc encantar gaire… si paro massa després costa arrencar.

I arriba el moment clau: la temuda pujada a la Sitja del Llop. Uns 6 quilòmetres i 1.200-1.300 metres de desnivell positiu. Aquí cal ser intel·ligent, guardar energia i pujar més lent del que voldries i podries.

Som uns quants pujant junts. Alternem posicions, en silenci. Ningú diu res. Cadascú tancat dins el seu petit món. La pujada se’m fa ràpida. Una hora i mitja llarga de posar el cap en blanc i concentrar-me només a posar un peu davant de l’altre moltes vegades. Dit així sembla fàcil… però les cames cada cop pesen més!

Arribo a dalt, fem cim al Turó de l’home . Baixem cap al pantà de Santa Fe. En aquest moment, la sensació és clara: baixar em costa més que pujar. A poc a poc intento trobar l’equilibri entre no anar ràpid i no trinxar més del compte les cames. Tot i així, baixo corrent a un ritme còmode.

Al quilòmetre 48 em sorprenc: em trobo bé. Amb energia. Les cames responen prou bé i el cap està centrat. Sé que encara queda molta feina, però intueixo que avui acabaré aquesta història.

Segueixo sumant quilòmetres, avituallaments ràpids, algun tram de pista, molts corriols i una mica de tot. Però ja estic dins aquell bucle mental on només existeix el següent pas, el següent cim, el següent avituallament.

I arriba el tram final. La pujada  a les agudes es fa dura, però més encara la baixada tècnica que encarem per arribar a Sant Marçal, últim avituallament. Paro 5 minuts, menjo bé i a per l’última pujada arribant quasi al Matagalls un altre vegada. Miro el rellotge, veig que la possibilitat de baixar de les 12 hores és real. El cos demana pau, però el cap em demana intentar-ho. M’ ajunto amb un company, comentem la possibilitat de baixar de les 12 hores i els dos anem apretant, un al costat de l’altre. Parlant poc, però sabent que ens estem recolzant mentre ens mengem els últims quilòmetres.

Arribo a Viladrau després de gairebé 12 hores amb la millor sensació del món: la de saber que ho has donat tot, que ho has fet bé, que t’has respectat i has disfrutat cada quilòmetre.

11 hores, 49 minuts i 36 segons després del tret de sortida, puc dir que soc finisher d’un altre ultra Trail, el de casa.

Assaig general: Trail de Vallforners

Aquest cap de setmana he fet l’assaig general. El Trail de Vallforners m’ha servit per guanyar confiança i posar en pràctica tot el que requereix una cursa de llarga distància. Aquesta setmana toca l’Ultra del Montseny (70 km amb 4.000 m+), i la cursa de Vallforners ha estat una gran oportunitat per provar ritmes (Z2-Z3), ajustar l’alimentació (100 g d’HC per hora) i acabar de decidir el material que faré servir dissabte.

El Trail de Vallforners ha estat un recorregut espectacular de 32 km i 1.800 m+ per les muntanyes del Montseny. Des de l’inici, he corregut amb el fre de mà posat, controlant tant en les pujades com en les baixades. He fet les parades als avituallaments amb el temps just però necessari, entre 2 i 3 minuts a cadascun per omplir els dipòsits d’aigua i tornar a la marxa.

Córrer pel Montseny després de setmanes de pluja és una autèntica meravella: molta aigua, cascades, els pantans plens, vistes espectaculars des del Suí i un recorregut molt ben traçat que mai decepciona. El Trail de Vallforners és, sens dubte, una cursa de 10.

Ara toca centrar-se en l’Ultra del Montseny. Potser una mica precipitat, sóc jo qui porta menys quilòmetres i desnivell… però d’entrenament (si no, que els hi preguntin als meus quàdriceps avui). Tot i així, la il·lusió i les ganes fan que vagi amb ganes de gaudir-la. I si calen més hores, més hores per gaudir d’aquest entorn espectacular.

Si no vols pols, no vagis a l'era!

Queden quatre setmanes pel Trail de Vallforners i ja tinc el següent repte a l’horitzó: l’Ultra del Montseny. No estava planificat, no entrava als meus plans, però un matí em va venir al cap i vaig saber que havia de fer-ho. Expectatives? Acabar-la i gaudir-la, sense més. Sé que és just i arriscat, que porto poc entrenament i que el patiment arribarà més aviat que tard. Però si una cosa et crema per dins... per què no fer-ho? No és la primera vegada que em deixo portar per un impuls així. Però eh, si no vols pols, no vagis a l’era! 

Ara toca seguir entrenant

. 

Fent repàs!

 Fa unes setmanes enrera, mentre estava parat sense poder entrenar em va donar per entrar a l'APP de Coros per veure les dades dels anys 2023 i 2024. Tot això, va venir perquè aquest any m'he proposat, si tot va bé, arribar als 3000 quilòmetres corrent. Penso que amb els objectius que m'he marcat aquest any, és una fita per mi, que amb continuïtat es pot assolir.

Els anys anteriors han estat força discrets, aquí deixo la comparativa desglossada per activitats del 2023 i el 2024, amb el compromís de millorar i comparar a finals d'any amb els resultats del 2025.

2023				2024
HORES TOTALS				HORES TOTALS
241 HORES				257 HORES 45 MINUTS
	RUN	BIKE	GYM		RUN	BIKE	GYM
KM’S	1784	199		KM’S	1890	241
HORES	182	10:28	18	HORES	222	14	21
ACTIVITATS	168	8	27	ACTIVITATS	176	10	24
METRES +	47522	3402		METRES +	51252	4284
CARGA D’ENTRENAMENT (TL)	24215	770 (TL)		CARGA D’ENTRENAMENT	31293	1114 (TL)
PPM	145			PPM	148
MITJA MIN/KM	6,07			MITJA MIN/KM	7,03

Primera setmana postoperatòria!

Primera setmana postoperatòria superada! Una de vuit, abans d’arribar a la primera cursa de la temporada: el Trail de Vallforners. 28 quilòmetres pel Montseny amb 1.800 metres de desnivell positiu que, segur, em posaran a lloc ràpidament. Però tant se val! El gaudiré tant com el 2019, quan vaig acabar 6è, o fins i tot com l’any passat, quan em vaig arrossegar des de la primera pujada i vaig acabar més enrere que endavant.

Aquesta primera setmana d’entrenaments ha sumat 7 hores corrent, totes en zones de freqüència cardíaca baixa. He combinat dies de terreny pla amb altres amb poc desnivell (200-300m+), i he tancat la setmana de la millor manera possible: compartint quilòmetres per la muntanya amb bons amics.

Ara toca encarar la segona setmana amb la mateixa filosofia: entrenaments a ritme suau fins que el doctor em doni l’“OK” per apujar la intensitat. De moment, paciència i constància!

Entrenament del diumenge amb en Quim i l'Aitor fent parada al Castell de Burriac

Feliç de tornar-hi!

Tres setmanes després, ja tinc llum verda per tornar a córrer! Serà un retorn progressiu, a poc a poc, però prou per sentir-me bé i recuperar sensacions. Diumenge, vaig fer el primer entrenament: una hora per camins, gaudint i patint les conseqüències d'estar parat a parts iguals. Que ràpid es perd la forma! Però, sobretot, estic content de tornar-hi.

Ahir vaig fer el segon entrenament que, per mi, marca l’inici real de la temporada. A partir d’ara, només podem anar a millor. Segons el meu Coros, el meu estat de forma és de 67… lamentable! Però això només vol dir que hi ha molt marge de millora, o què a pitjor, bàsicament, no es pot anar.

A partir d'ara queden dos mesos per a la primera cursa de l’any. Finalment, com que no he pogut preparar bé la Marató de Barcelona, he decidit descartar-la i substituir-la pel Trail de Vallforners: 28 km i 1800 m+. Serà una prova que em servirà com a test o com un entrenament de qualitat, ja que la tinc catalogada com a cursa de prioritat “C” dins del meu calendari.

Ara, a poc a poc, anar sumant quilòmetres que per endavant queda una bona temporada!

Parada obligatòria: el difícil art de no entrenar

Després d’una operació, toca fer una pausa d’un mes. I això costa. Molt. No recordo quan va ser l’última vegada que vaig estar tant de temps sense fer esport. De fet, ni tan sols sé si mai ha passat.

Però, com en tot, cal prendre-s’ho amb calma i filosofia. Quan córrer forma part de la teva vida, parar sembla un contratemps, però també pot ser una oportunitat. Així que avui faig una petita llista amb els pros i contres d’aquesta “parada a boxes”.

Aspectes negatius

• Pèrdua de rendiment → Un mes sense entrenar significa perdre l’estat de forma.

• Dificultat emocional → Córrer és una via d’escapament, i trobar-se sense aquesta estona es nota.

• No fer el que m’apassiona → Veure muntanyes des de lluny no m’agrada tant.

• Increment de l’estrès → L’exercici ajuda a gestionar l’ansietat del dia a dia, i sense ell cal buscar altres estratègies.

• Desconnexió de l’hàbit d’entrenar → Una rutina costosa de construir es pot perdre més ràpid del que sembla.

Aspectes positius

• Descans necessari → El cos es regenera, i és possible que molèsties que arrossegava desapareguin del tot.

• Apreciar el privilegi de córrer → Adonar-me del que significa per mi m’ajuda a valorar-ho encara més.

• Treballar els grans oblidats → Més temps per fer estiraments i propiocepció, que sempre queden en segon pla

Parar no és fàcil, però potser aquest descans forçat té una lliçó amagada. Ens passem la vida corrent (literalment i figuradament) i, de vegades, aturar-se és l’única manera de veure el camí amb perspectiva. Ara toca assumir-ho, aprofitar-ho i, quan arribi el moment, tornar amb més ganes que mai perquè aquest 2025 toca “jarana”.

Fer de llebre a una cursa: una experiència que m’omple

Aquest cap de setmana passat vaig participar a la Sant Mateu Xtrail, un recorregut de 15 km i 900 m+, que coincidia perfectament amb l’entrenament que tenia programat pel míster. Però no vaig córrer per mi mateix; vaig acompanyar l’Eva, tal com havia fet en altres ocasions amb amics i companys.

Fa temps que em vaig adonar que viure una cursa des d’aquesta perspectiva, com a acompanyant, m’aporta una sensació de plenitud difícil de comparar. A la Burriac Atac del setembre passat ja vaig fer un paper similar, i en el passat també havia acompanyat l’Anna Carné i en Ricard Torres a curses com la Vilatrail. Aquest tipus d’experiències m’allunyen de l’egoisme que sovint pot generar un esport tan individualista com córrer i em connecten amb el valor de compartir.

Quan faig d’acompanyant, o llebre, no penso en mi mateix. Estic pendent dels avituallaments, de marcar la traça en una baixada complicada, d’assegurar un ritme constant, de donar ànims quan cal i fins i tot d’avisar si hi ha branques o salts. I si es pot, fins intot fer una foto. Tot això permet que la persona a qui acompanyo es pugui centrar únicament en córrer i connectar amb les seves sensacions. Ajudar-los a viure una cursa més fàcil i positiva és, per a mi, una experiència brutal.

En curses d’asfalt, la figura de la llebre és ben coneguda i valorada. Però, i al trail? Per què no incorporar aquest rol d’una manera més formal o habitual? Per a mi, fer de llebre en el trail no només és viable, sinó que aporta un component únic d’humanitat i solidaritat en un entorn que ja de per si és dur i exigent.

És una experiència que recomano a qualsevol corredor o corredora que vulgui viure el trail running des d’una perspectiva diferent. Al final, el que queda no són els temps ni els resultats, sinó els moments compartits i la satisfacció d’haver estat part del camí d’algú altre cap als seus objectius.

Calendari 2025

Amb l'arribada del nou any, vull compartir quines seran les curses que faré aquest 2025. Seguint amb els consells del Carlos Mantero, on a la seva newsletter recentment parlava de classificar les curses segons prioritat. Primer amb la lletra "A", aquells objectius prioritaris, passant per "B", com a curses importants, però no prioritaris i "C", com a curses enfocades a entrenaments competitius o esdeveniments que es vol participar sense fixar-se en el resultat.

Seguint aquesta regla, he planificat el meu 2025 de la següent manera.

Març: Marató de Barcelona (C)

Abril: Backyard Trail Argentona (B)

Juny: UTMB Andorra 50km (A)

Setembre: Xtrail Marató Pedraforca (A)

Novembre: Marató del Montseny (A)