Aquest cap de setmana passat vaig participar a la Sant Mateu Xtrail, un recorregut de 15 km i 900 m+, que coincidia perfectament amb l’entrenament que tenia programat pel míster. Però no vaig córrer per mi mateix; vaig acompanyar l’Eva, tal com havia fet en altres ocasions amb amics i companys.
Fa temps que em vaig adonar que viure una cursa des d’aquesta perspectiva, com a acompanyant, m’aporta una sensació de plenitud difícil de comparar. A la Burriac Atac del setembre passat ja vaig fer un paper similar, i en el passat també havia acompanyat l’Anna Carné i en Ricard Torres a curses com la Vilatrail. Aquest tipus d’experiències m’allunyen de l’egoisme que sovint pot generar un esport tan individualista com córrer i em connecten amb el valor de compartir.
Quan faig d’acompanyant, o llebre, no penso en mi mateix. Estic pendent dels avituallaments, de marcar la traça en una baixada complicada, d’assegurar un ritme constant, de donar ànims quan cal i fins i tot d’avisar si hi ha branques o salts. I si es pot, fins intot fer una foto. Tot això permet que la persona a qui acompanyo es pugui centrar únicament en córrer i connectar amb les seves sensacions. Ajudar-los a viure una cursa més fàcil i positiva és, per a mi, una experiència brutal.
En curses d’asfalt, la figura de la llebre és ben coneguda i valorada. Però, i al trail? Per què no incorporar aquest rol d’una manera més formal o habitual? Per a mi, fer de llebre en el trail no només és viable, sinó que aporta un component únic d’humanitat i solidaritat en un entorn que ja de per si és dur i exigent.
És una experiència que recomano a qualsevol corredor o corredora que vulgui viure el trail running des d’una perspectiva diferent. Al final, el que queda no són els temps ni els resultats, sinó els moments compartits i la satisfacció d’haver estat part del camí d’algú altre cap als seus objectius.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada