Marc Tarrés

Després d'una temporada 2016 amb protagonisme de curses llargues i on els objectius principals no s'han assolit, he decidit que aquesta temporada que ve em centraré en curses més curtes. El motiu és ben simple, les hores d'entrenament són limitades per la feina i els estudis i no em puc preparar ultres sense entrenar-los com toca.

D'aquesta manera he decidit partir la temporada en dos, la primera part de Novembre a Maig, amb el mes de Juny de transició forçada pels exàmens i de Juliol a Novembre.

Durant la primera part de la temporada m'he marcat dos objectius principals, en els que intentaré arribar en un bon estat de forma. A l'Abril la mitja marató de la Vilatrail i al Maig la marató de Sant mateu Xtrail.
Pel que fa a la segona part, l'objectiu serà la Burriac Atac i si encara estic amb motivació i ganes faré la Burriac Xtrem, de la qual m'he quedat amb bones sensacions aquest cap de setmana.

Per tant, aquest any correré a casa!

L'última petjada ha estat a Calella, a la cursa de resistència la Llopa, un recorregut de 56 Km. I 2300 metres de desnivell positiu.

Després de l'ultrapirineu, no tenia masses ganes de fer cap cursa, però l'any passat va agradar-me la Llopa i crec que seria una bona manera de veure la meva progressió durant aquesta temporada on he pogut entrenar amb més regularitat i sobretot més qualitat gràcies al VO2 TEAM.

Dissabte sona el despertador a les 5 del mati, segurament aixecar-se del llit és el moment de les curses més dur mentalment per mi. Una vegada superat aquest obstacle esmorzo un plat d'arrós amb tonyina, em preparo tota la roba i a les 6 surto de casa direcció Calella.

Una vegada arribo a Calella recullo els dorsal, fem una mica de xerrameca entre els corredors per matar els nervis i a les 7:00 puntuals arranquem.

Des de un bon inici tinc clar que em posaré amb el primer grup i aguantaré fins on pugui amb ells. Els primers 10 quilòmetres formem un grup de 7 corredors que ens anem passant i provant continuament. Al arribar la primera baixada tècnica del recorregut, un membre del grup baixa molt fort i s'escapa, cosa que no em preucupa perquè penso que encara és molt aviat per fer una escapada en solitari (va marxar i guanyar). Dos corredors més es queden radera, per tant el grup de 7 es divideix en tres parts.

Juntament amb en Josep Maria Salicrú (guanyador de les dues edicions de la prova) i en Tony anem fent cursa junts mentre ens plou un gran diluvi i anem fent la xerrada. És el quilòmetre 20 i ja estem parlant d'ajudar-nos entre els 3 per tal de que ens surti un bon registre final.

Anem passant avituallaments i ens diuen que anem retallant temps respecte el primer corredor, però sobre el quilòmetre 25-30 ens trobem que algun graciós ha retirat les marques i ens perdem. Ens trobem en una bifurcació i estem 5 minuts ben bons mirant amunt i avall fins que ens trobem a un veï que primer ens diu que és cap a un costat i després cap a l'altre (total, 10 minuts parats). En aquest moment tenim clar que ja no agafarem al primer corredor i ens plantajem la resta del recorregut d'un altre manera.

El ritme que agafem és cada vegada més alt i tot i que pactem arribar els 3 junts a meta a mi m'està costant seguir-los. Tracto de reduïr el temps en cada avituallament per tal de no perdre segons amb ells i funciona. És una carrera molt rodadora i això no s'adequa a mi però com ja he dit, tenia pensat aguantar fins a reventar.

Per tal de no perdre'ls del tot, em salto per complert els dos últims avituallaments, quasi sense aigua i amb els isquios avisant-me que els queda poc enrampar-se ens tornem a agrupar els 3.

Anem arribant als últims quilòmetres, ja al passeig marítim, són molt ràpids, anem a 4:05 min/km del quilòmetre 54 al 56, un infern per mi aquestes alçades. Veiem l'arc de meta, ens agafem de les mans i entrem els 3 junts en segona posició.

Finalment entro a meta amb 5 hores i 45 minuts, millorant 55 minuts la meva marca respecte l'any passat. Una marca inimaginable el mateix matí a primera hora.

Aprofito per donar les gràcies al Josep Maria Salicrú i en Tony per fer de la cursa un camí més fàcil i divertit.

D'esquerra a dreta: Tony, Josep Maria, Marti i jo

Ultra pirineu, un somni o una fixació, ja no ho sé. El que si sé, és que m'ha tombat, per segona vegada. La primera va ser una gran turmenta que va acabar amb hipotèrmia, ara, aquesta vegada la febre. Però hi tornaré, no sé quan, si l'any vinent o l'altre, o potser d'aquí 4 o 5. Però això ho acabo...

La cursa en si va anar genial, tot i no haver assolit l'objectiu principal estic molt content i satisfet de tot. Les sensacions van ser boníssimes en tot moment. Anaven passant els quilòmetres i quan veia que la gent anava punxant, jo veia que em trobava millor en tots els sentits.
El no acabar no va ser perquè vaig anar massa ràpid i vaig petar, o perquè el meu cap va dir prou. Un constipat que arrossegava des de feia dies, acompanyat de febre va provocar una baixada de tensió i marejos que van provocar-me un parell de caigudes en zones planes i sense re que pogués fer-me caure, cosa que va espantar-me molt i el millor era plegar al quilòmetre 85. Era com anar borratxo...

En aquell moment se'm va caure el món a terra, era un mar de llàgrimes, però tenia la millor companyia de totes. En moments com aquests, on en qüestió d'hores passes de l'eufòria absoluta a la més profunda tristor estar ben acompanyat és bàsic. I jo ho estava...

Ara estic dubitatiu, aquest any no m'han anat bé cap dels dos ultres que he fet, potser és que no és la meva distància tot i agradar-me molt. Per una part en vull seguir fent, per altre cull donar-me un respir, agafar aire nou, amb nous reptes i motivacions. Ja veurem que passa!

Vull donar les gràcies a tothom que durant aquest camí m'ha animat, m'ha seguit i m'ha ajudat a fer-ho tot més fàcil. Als meus companys d'equip de VO2 per fer que durant els entrenaments sempre m'exigeixi el màxim, al meu entrenador i exemple a seguir Francesc de lanuza, a la Sandra Sardina per fer màgia amb la dieta. Al Pep, gran físio i millor persona. Als meus amics que són la Òstia, acompanyant-me a molts entrenaments, donant-me sempre ànims, consells i venint a animar. A l'andrés per ensenyar-me tota la ruta 3 setmanes abans tot i estar lesionat. A la meva família per ser com sou, per animar-me tant i fer-me sentir important. Gràcies als meus pares, que tot i no poder pujar a veure'm, estaven amb mi en tot moment, igual que el meu germà.
A l'Albert i la Neus, una parella increïble, dos amics genials que tenen un cor enorme, gràcies per ser com sou i demostrar dia a dia que significa l'amistat.
I en especial a l'Anna. Moltes gràcies per fer-me sentir ple, fas que el camí sigui fàcil i meravellós. Ets el meu clar exemple a seguir: treballadora, constant, intel·ligent... Però sobretot, especial. Gràcies per compartir i entendre la meva afició, per donar-me suport durant tot el procés, per no deixar-me que em saltés la dieta quan hi havia temptacions, per entendre que un dia no anéssim a prendre un gintònic o sopar fora perquè el dia següent tenia entrenament. Ets simplement espectacular!

Finalment em van sortir 85Km i 5500 m+ en 14 hores i 12 minuts.

5 dies per iniciar una nova aventura, de fet jo la considero L'AVENTURA. Si, amb majúscules. L' Ultra pirineu 2016.
L'any 2012, un amic va regalar-me un dorsal per córrer l'ultra trail cavalls del vent i allà va ser on vaig aprendre que és un ultra trail i com pot de dura ser la muntanya.

Sense haver-me preparat com hauria d'haver-ho fet, vaig plantar-me a la sortida com si re, ni gaires entrenaments a les meves cames i pensant que jo podria amb tot... Una gran tempesta i una baixada de temperatures van deixar-me fora al Km. 35. Segurament mai ho havia passat tant malament, però també va ser aquell dia on vaig endur-me una gran lliçó.

Cavalls del vent 2012

4 anys més tard i amb una mica més d'experiència he decidit tornar-hi, ara ja sense la por que ha fet que no m'hi tornés a inscriure, però si amb un gran respecte. He entrenat bé durant tot l'any i molt bé durant els últims mesos, sacrificant moltes coses per arribar en les condicions més òptimes per tal d'assolir el meu objectiu: arribar a la plaça de Bagà i poder gaudir amb tots els meus que m'estaran esperant o seguint des de casa.

Ara, tan sols queda encarar la cursa com si fos l'últim examen de la carrera i que el portes estudiant tot l'any, saps que el portes bé, però mai saps que passarà ni que et preguntaran.

Així que amb els nervis a flor de pell, unes ganes enormes de sentir la banda sonora de "l'últim mohicà" a la sortida de la plaça de Bagà, d'abraçar-me amb els meus, de cridar, córrer i perquè no dir-ho, plorar, espero amb ànsies aquest dissabte.

Entrenant Ultra Pirineu amb Andrés Marroig

ULTRAPIRINEU 2016

En plena preparació de l'Ultra Pirineu i sense tenir-ho ni pensat fins 1 hora abans que arrenques la cursa, em planto a la població d'Òrrius per completar la carrera popular de muntanya. 9,3 quilòmetres i 340 metres de desnivell positiu. Ni és la distància que m'agrada, ni la que se'm dóna bé i ni molt menys la que estic preparant en aquests moments, però va venir-me de gust donar-li una mica de cera al cos a ritme alt.

A les 18:45 arribo a la plaça, faig la inscripció (3€) i em poso a escalfar, em trobo amb corredors que ens trobem a LES diferents curses i comentem la jugada.

19:30 i 3, 2, 1 GO!
Sortida a tope, aquí no es pot reservar re, els primers 4 quilòmetres són de pujada pistera i ràpida i em col·loco amb el grup capdavanter. Sé de sobres que no els podré aguantar gaire estona, però no vull guardar re. Arribem al primer avituallament i veig que la gent se'l passa, jo no puc, haig d'agafar aigua o sinó palmo, el gust de sang a la boca necessita baixar.
Passo la segona meitat de carrera en la 11 posició, i arriba la baixada, també pistera. Miro el meu rellotge i vaig a 3,20 el quilòmetre i m'espanto, mai he anat tan ràpid així que baixo el ritme o sinó no arribaré a meta, (3'30). I així fins al final.
Una agonia això de fer curses tant curtes, està molt bé si, però m'agraden molt més les distàncies llargues.

11 posició
9,3 quilòmetres
340 m+
39' 01''

Propera parada, ULTRA PIRINEU!!

L'última petjada ha estat a la marató Xtrail series de Saldes. 44 quilòmetres amb 2800 metres de desnivell positiu, molta calor i ple de camins espectaculars pel voltant de la muntanya màgica, el Pedraforca.

El dia comença molt aviat, a les 5 sona el despertador, esmorzo amb tranquil·litat i juntament amb l'Anna, en Joan i els seus pares anem direcció Saldes.

No eren nervis el que tenia, però si algun dubte de com em trobaria en la segona part de la marató, ja que no havia fet cap tirada llarga últimament, tot i que em trobava molt bé i molt motivat.

A les 7 comença la cursa, arranquem amb una pujada de 10 quilòmetres a la gallina pelada amb una pendent considerable, perfecte per anar situant a tots els corredors al seu lloc. En aquesta pujada, anem fent grupets, i jo vaig amb en Jaume Jordana de Vilassar de Mar, l'Antonio de Vilassar de Dalt i una bona estona amb una mega pro com la Laia Díez. En veure-la vaig espentar-me, pensava que jo anava massa fort per a tenir-la al darrere...

Una vegada coronada la gallina pelada el grup es va separant i durant tota la cursa anem fent la goma, això si, jo sempre per darrere, no tenia cap intenció d'estrènyer una mica més del necessari fins al quilòmetre 30.
Comença a haver-hi pujes i baixes, creuant rius, tenint vistes espectaculars del Pedraforca i del seus voltants, passant per camins plens d'ombra i també estones amb molt de sol...

Baixant de la Gallina pelada, Km 13

Arribo al quilòmetre 28, a l'avituallament i després de perdrem durant 15 minuts em canten que vaig en la posició 30. Em noto perfecte, així que decideixo estrènyer en la següent pujada, 4 quilòmetres verticals on me la jugava bastant, o petava o em sortiria bé. Agafo un ritme fixo i vaig avançant a gent, alguns corredors que van tocats i d'altres que no tant. Hi ha moments que penso que vaig massa fort, tenia ganes de parar a descansar a mitja pujada, però tenia clar que si parava, ja no tornava a arrancar. 45 minuts després arribo a dalt i em trobo amb el Juan Carlos, de l'equip "where is the limit?" i on a l'última marató vam fer bones migues. Decidim fer els últims 10 quilòmetres junts, corrent a bon ritme, parlant, reflexionant de la vida i explicant-nos anècdotes...
6 hores i 16 minuts després passo la meta, sense fer-li cas a quina posició he quedat, ni tan sols me'n recordo de parar el meu crono fins uns minuts després... Em quedo amb el que he viscut, una marató espectacular, amb unes sensacions boníssimes, amb uns companys durant la cursa amb esperit de superació, de companyeris-me i de motivació. Al final, el que busquem a la muntanya és gaudir, i jo, vaig gaudir molt.

Arribada a meta, espectacular

Propera parada, Ultrapirineu. M'agafaré tot l'estiu sense competir, preparant aquesta cursa, aquest repte que fa tants anys que li tinc tantes ganes.

Quan caus t'has d'aixecar, no hi ha més. I això és el que penso 10 dies després d'haver d'abandonar l' UTBCN al quilòmetre 50.
Després d'uns dies de pensar i reflexionar, crec que m'ha anat bé fotre'm aquesta ostia moral. Una cura d'humilitat intrínseca. De fet, venia entrenant molt bé, amb continuïtat, sense lesions, deixant enrere males costums... I el dia de la veritat, PUM!!

Perquè? molt fàcil, crec que tenia l'autoestima massa amunt, una sobre confiança amb mi mateix que va fer que deixés de tenir coses importants sota control i en aquestes curses els petits errors es paguen.

En l'àmbit personal, cada vegada que faig un ultra, crec que l'he acabat perquè haig de demostrar alguna cosa a algú, o no se si algú, però si a mi mateix. Aquesta vegada, anava tot massa bé, com ja he dit tenia sobre confiança amb mi, i no tenia la sensació d'haver de demostrar re ningú, ni a mi mateix. Així que la motivació i les ganes que tenia en ocasions anterios, en aquesta ocasió no hi era, o si més no, no amb la mateixa intensitat.

10 dies després, penso amb els errors, els asumeixo, i els intententaré corregir per la propera vegada, que segur que no els cometré. Seguiré entrenant fort, més ràpid i amb més ganes.

Que la propera petjada no sigui un KO, sigui un OK!

Seguim!

A 5 dies del UTBCN de 100km.

A 5 dies d'afrontar el primer objectiu de la temporada i els dubtes, nervis i perqè no dir-ho, les pors comencen aparèixer.

Segurament arribo en el meu millor estat de forma, després de passar uns últims tres mesos on he entrenat molt bé, amb continuitat, sense molesties i sacrificant molts moments amb amics, familia i sobretot amb la meva parella que te una paciència i comprensió admirable.

Fa dies que estic preparant-ho tot, no vull deixar cap detall a la improvisació: material preparat, desnivells i trams estudiats, avituallaments controlats...

Una vegada tot preparat, tan sols quedarà gaudir, córrer, pensar, patir, riure i perquè no, emocionar-se i plorar, seguir endavant quan estigui cansat i encara més quan el cap i les cames em demanin que pari de córrer.

I és que per a mi córrer un Ultra Trail és molt més que fer una cursa, és molt més que quedar davant d'aquest o d'aquell corredor. És un repte en l'àmbit personal, on coneixes parts de tu mateix que no has descobert mai, on has de saber afrontar les dificultats i superar-les, on continuar endavant no és una opció, sinó una obligació.

Ens veiem al UTBCN!

L'última petjada ha estat a la marató de camí dels ibers a la Roca del Vallés. Última cursa abans de l'ultra marató de Barcelona.
Me l'agafo amb ganes i amb optimisme, com un molt bon entrenament de qualitat i com un petit test per veure si les meves sensacions són bones o no.

A les 8 del mati comença la marató, la gent surt disparada i no sé si sóc jo, que habitualment sempre em costa als inicis o que els corredors es pensen que és una cursa de 10Km.
Surto amb molt fred i molt tranquil, els primers 5 km. Me'ls agafo com escalfament i no paren de passar-me corredors. Des de bon inici ja sortim de l'asfalt per entrar a la mutanya i corriols, per on transcorre tota la cursa.

A partir del primer avituallament, on faig la primera parada per pixar i beure aigua agafo ritme. M'ajunto amb un altre corredor i ens anem fent relleus, anem xerrant, comentant les curses que ha fet un i les que ha fet l'altre i ens anem menjant els quilòmetres. Uns quilòmetres que van passant no només pel bon ritme que portem, sinó perquè és una cursa molt divertida que va passant tota la estona per corriols sense agafar pista ample.

Arribem al quilòmetres 25 i comença la remontada. És a partir de la segona meitat de cursa on ens trobem les pujades més fortes i aquí on comencem a trobar-nos corredors que paguen la sortida tant ràpida que han fet.
Arribem al quilòmetre 30 i ja he avançat a uns 10 corredors, hem trobo molt bé per encarar la pujada més forta de la cursa, les antenes. Durant la pujada agafo a tres corredors que tinc davant i arribem a la part de dalt junts, em prenc l'avituallament amb molta calma i començo l'últim tram amb energia.
M'ho agafo amb calma, puc anar més ràpid però calia guardar força pel final (sort que ho vaig pensar). Sobre el quilòmetre 35 em trobo un corredor davant i m'enganxo a ell, al mateix moment ens agafa un altre corredor i anem tots 3 junts. Els últims quilòmetres ja dono tot el que tinc per acabar la marató en 4 hores 12 minuts i en la posició 17 de la general.

Després d'una setmana passada sense poder entrenar gaire per la feina, aquest cap de setmana tocava competir a la Marina Tail de 12 quilòmetres. Cursa curta, però a la vegada explosiva i ràpida. El perfil era simple, 6 quilòmetres de pujada i 6 de baixada.

A les 8:15 em trobo a la Salle amb en Ricard Torres, que fa d'amfitrió, ja que és del poble i m'explica com és el circuit o una mica tot plegat. Una mica més tard ve en Montesinos. Foto de rigor i ells comencen la seva cursa de 21 quilòmetres.

Em queden 30 minuts per escalfar bé i preparar-me. Em trobo a la Raquel, que s'està iniciant al trail i GO. Comencem amb un ritme ben fort, vull enganxar-me amb els primers per tal d'assolir el meu objectiu (baixar d'una hora) i així tenir unes bones llebres. Els 3 primers quilòmetres anem alternant asfalt i camí de sorra, però sempre en pujada. Una vegada fets aquests 3 quilòmetres entrem al terreny que em va millor, la pujada pronunciada.
En aquests 3 quilòmetres que ens queden de pujada, vaig remuntant alguna posició que havia perdut a l'inici en el fals pla, i passo d'una 15a posició a la 9a.

Arribem a l'avituallament al km.6, estic amb les pulsacions molt altes però amb força per poder apretar a la baixada.
M'ajunto amb un altre corredor i ens anem fent relleus al baixar. Em comenta que el seu objectiu és el mateix que el meu així que baixem forts. Per uns moments, pensem que no ho aconseguirem ja que el camí és estret i amb molts canvis de direcció, cosa que fa que el ritme no sigui el més ràpid tot i baixar forts i patint per la vida dels turmells.
A falta de 3 quilòmetres arribem al fals pla, i és en aquell moment on decideixo apretar fort i anar directe a pel sub 1h.

Se'm fa dura aquesta part d'asfalt, el meu ritme mai ha estat gaire viu ni ràpid però era un bon moment per apretar les dents i deixar-se d'excuses. A uns 300 metres veig a un corredor que va més lent i això m'acaba d'esperonar per no baixar el ritme tot i que al final no puc agafar-lo.

Molt content per la posició de la general, 9a. I sobretot per assolir el meu objectiu de fer 56 minuts al circuit de 12 quilòmetres amb 550 m. de desnivell.

Ara toca recuperar i encarar bé aquesta setmana per Diumenge encarar la Marató de muntanya de camí dels ibers.

L'última petjada a estat a la Taymory Xtrail de Mataró. Un circuit molt rodador que vaig agafar-me en mode d'entrenament de cara al primer objectiu de la temporada, UTBCN de 100 km.

El matí no comença massa bé, ja que no em trobo gaire bé de la panxa des de fa un parell de dies, dubto de si anar o no a la cursa, però les ganes em poden i decideixo anar a veure-les venir.

A les 8 arribo a Mataró per tal d'anar amb tranquil·litat a buscar el dorsal. Allà ens trobem amb els companys d'equip: en Jordi, en Carles i la màquina Anna Carné (guanyadora en categoria femenina). Comentem la jugada, quines pretensions tenim de la cursa i com l'enfrontarem. Anem a escalfar, ens preparem i 3, 2, 1... GO!

Començo amb dubtes, després de no esmorzar prefereixo anar tranquil a l'inici. La gent comença forta i aquesta vegada no em flipo i espero.

Arribo al primer avituallament al quilòmetre 6-7 després d'un tram ràpid i sense gaires desnivells, mel'agafo amb calma, menjo bé, m'hidrato bé i continuo la marxa. Encara no acabo de trobar-me massa bé i vaig fent, sense apretar el ritme.
Al arribar al quilòmetre 15-16 m'entra una barreta energètica i em senti molt bé, a poc a poc les sensacions són més bones i decideixo fer un segon tram de cursa amb una marxa més. Les cames van molt bé, la panxa no em demana fer una parada a.... Així que vaig avançant alguns corredors fins al final.

La taymory xtrail de Mataró és una cursa ràpida i poc tècnica, ideal per encarar-la en mode d'entrenament com és el meu cas.
M'ha quedat clar que encara em queda molt entrenament, sobretot de velocitat, ja que en els trams ràpids em quedava enrere respecte als corredors que anàvem junts.

Així que a seguir fent feina, amb constància i sobretot amb moltes ganes.

La primera cursa de l'any arriba ben aviat, tot just el dia 3 de Gener. Perfecte per cremar part dels torrons i els àpats de més de les festes de nadal.

La cursa escollida per encetar l'any 2016 és la piratada de Premià de Mar. Una cursa molt recomanable i diferent de les que es fan per la zona. 6,5 quilòmetres i un desnivell positiu de 650 metres.

A les 8 de matí quedem amb en Joan, l'Aleix i l'Oriol. Junts anem cap a Premià parlant i imaginant com serà la cursa, quines estratègies utilitzarem cadascú de nosaltres i quins temps volem fer.
Entrem a la “fàbrica” per recollir els dorsals, me'l col·loco a la samarreta i ens trobem amb altres companys d'equip, foto de rigor i m'escapo a escalfar amb l'Aitor.

A les 9.00 comença la cursa. Amb un inici molt ràpid i on agafo un ritme massa fort per mi. Després de fer els dos primers quilòmetres a un ritme massa fort, haig de parar un minut per agafar aire. Un cop amb les pulsacions baixes torno a posar fil a l'agulla i a tirar cap a munt. Em vaig trobant cada vegada millor i vaig trobant el meu ritme, avanço corredors i això m'esperona per agafar amb ganes els dos últims quilòmetres.
Aquests últims es fan durs, ja que, quasi no puc córrer per la falta d'aire i les pulsacions tan elevades que porto. Trec força d'on puc i gràcies a Deu que arriba la meta.

Al final posició 12 de la general amb un temps de 43 minuts i 15 segons i amb una lliçó ben apresa.

Mai s'ha de subestimar una distància curta!!!

Traductor

MARC TARRÉS

Instagram

Strava

Entrades