ULTRA PIRINEU: QUAN NO ACABAR NO ÉS UN FRACÀS

Ultra pirineu, un somni o una fixació, ja no ho sé. El que si sé, és que m'ha tombat, per segona vegada. La primera va ser una gran turmenta que va acabar amb hipotèrmia, ara, aquesta vegada la febre. Però hi tornaré, no sé quan, si l'any vinent o l'altre, o potser d'aquí 4 o 5. Però això ho acabo...

La cursa en si va anar genial, tot i no haver assolit l'objectiu principal estic molt content i satisfet de tot. Les sensacions van ser boníssimes en tot moment. Anaven passant els quilòmetres i quan veia que la gent anava punxant, jo veia que em trobava millor en tots els sentits.
El no acabar no va ser perquè vaig anar massa ràpid i vaig petar, o perquè el meu cap va dir prou. Un constipat que arrossegava des de feia dies, acompanyat de febre va provocar una baixada de tensió i marejos que van provocar-me un parell de caigudes en zones planes i sense re que pogués fer-me caure, cosa que va espantar-me molt i el millor era plegar al quilòmetre 85. Era com anar borratxo...

En aquell moment se'm va caure el món a terra, era un mar de llàgrimes, però tenia la millor companyia de totes. En moments com aquests, on en qüestió d'hores passes de l'eufòria absoluta a la més profunda tristor estar ben acompanyat és bàsic. I jo ho estava...

Ara estic dubitatiu, aquest any no m'han anat bé cap dels dos ultres que he fet, potser és que no és la meva distància tot i agradar-me molt. Per una part en vull seguir fent, per altre cull donar-me un respir, agafar aire nou, amb nous reptes i motivacions. Ja veurem que passa!

Vull donar les gràcies a tothom que durant aquest camí m'ha animat, m'ha seguit i m'ha ajudat a fer-ho tot més fàcil. Als meus companys d'equip de VO2 per fer que durant els entrenaments sempre m'exigeixi el màxim, al meu entrenador i exemple a seguir Francesc de lanuza, a la Sandra Sardina per fer màgia amb la dieta. Al Pep, gran físio i millor persona. Als meus amics que són la Òstia, acompanyant-me a molts entrenaments, donant-me sempre ànims, consells i venint a animar. A l'andrés per ensenyar-me tota la ruta 3 setmanes abans tot i estar lesionat. A la meva família per ser com sou, per animar-me tant i fer-me sentir important. Gràcies als meus pares, que tot i no poder pujar a veure'm, estaven amb mi en tot moment, igual que el meu germà.
A l'Albert i la Neus, una parella increïble, dos amics genials que tenen un cor enorme, gràcies per ser com sou i demostrar dia a dia que significa l'amistat.
I en especial a l'Anna. Moltes gràcies per fer-me sentir ple, fas que el camí sigui fàcil i meravellós. Ets el meu clar exemple a seguir: treballadora, constant, intel·ligent... Però sobretot, especial. Gràcies per compartir i entendre la meva afició, per donar-me suport  durant tot el procés, per no deixar-me que em saltés la dieta quan hi havia temptacions, per entendre que un dia no anéssim a prendre un gintònic o sopar fora perquè el dia següent tenia entrenament. Ets simplement espectacular!

Finalment em van sortir 85Km i 5500 m+ en 14 hores i 12 minuts.