Aquesta setmana he tornat a córrer després de la lesió.
Han estat entrenaments suaus, controlats, d’aproximadament una hora cadascun, molt lluny del que considero el meu nivell habitual, però absolutament necessaris en aquest moment.
He sortit sense objectius de ritme, sense exigència, simplement amb la intenció de tornar a sentir el gest de córrer i comprovar com respon el cos.
Després d’una lesió no hi ha eufòria.
Hi ha prudència, respecte i una escolta molt més fina.
Córrer una hora suau pot semblar poc, però quan vens de no poder córrer, és molt.
Acabo els entrenaments amb la sensació que sumar sense dolor. Això ja és una petita victòria.
I ara mateix això és suficient.
No tinc pressa.
He après que voler recuperar massa ràpid només allarga el procés.
Però mentre jo estava aturat, hi havia una part de mi que no ha deixat de créixer.
La meva vessant com a entrenador.
Aquestes setmanes he viscut el córrer des de fora, observant, analitzant i acompanyant.
I m’ha aportat una satisfacció inesperada.
Veure els atletes de l’equip Krono evolucionar és una experiència molt potent.
Veure com aquella pujada que abans els bloquejava ara la gestionen amb criteri.
Veure com aguanten millor les sèries, com regulen els ritmes i com competeixen amb més cap que impuls.
Aquest tipus de millora no és immediata.
Però quan arriba, es nota.
I emociona.
També estic portant entrenaments personals, processos molt més individualitzats, amb històries i objectius molt diferents.
Aquí la relació és més profunda.
Hi ha converses sobre pors, sobre dubtes i sobre expectatives massa altes.
I també sobre confiança.
La satisfacció més gran no és veure un podi.
És veure coherència.
Veure que algú creu en el procés, el respecta i, amb el temps, comença a notar els resultats.
És veure com un atleta que no creia en si mateix acaba competint amb seguretat.
És saber que el treball silenciós dona fruits.
La lesió m’ha obligat a frenar com a corredor, però m’ha permès créixer com a entrenador.
M’ha fet mirar amb més perspectiva, entendre millor els tempos i recordar que cada cos, i cada cap, necessita el seu procés.
Ara torno a córrer a poc a poc amb prudència i amb respecte.
Però amb una certesa clara: mentre recupero la meva millor versió, també estic ajudant altres a construir la seva.
I això omple molt més del que m’hauria imaginat.
Fa unes setmanes, després d’un entrenament, vaig notar una molèstia a la planta del peu.
La vaig ignorar, Pensava que, igual que va venir, marxaria.
No va marxar.
Decideixo afluixar el ritme uns dies.
La molèstia continua.
Paro del tot.
Comença el "run run" al cap. molesta fins i tot al dia a dia, poc, però suficient.
Parlo amb els fisios de confiança.
Tot apunta a una possible fascitis plantar.
Em recomanen visitar la Marina, de Podologia Premià.
No sembla una fascitis. Sembla una sobrecàrrega de l’abductor hallucis.
El coneixies?
Jo tampoc.
Encara falten proves per confirmar-ho.
Però anem al gra.
Tu com t’agafes les lesions?
Com una injustícia?
Com una mala sort?
Com un atac directe al teu objectiu?
O al teu ego?
Pots enfonsar-te.
És lícit.
Però només uns dies.
Després toca decidir.
Quan assimilo que no podré córrer durant unes setmanes, canvio el focus.
Treballo la força.
Cuido l’elasticitat.
Recupero la bicicleta.
Dormo més.
Baixo revolucions.
Fa ràbia no poder sortir a córrer.
Molta.
Però també és una oportunitat.
Una lesió et baixa de peus a terra.
Et treu els cronos.
Et treu les sèries.
Et treu el maleït Strava.
I et deixa sol amb una pregunta:
Per què corro?
Quan no puc córrer, ho veig clar.
No corro pels temps.
No corro per competir amb ningú.
Corro per la sensació de llibertat.
Per l’aire a la cara.
Per sentir el cos viu.
Per ordenar el cap.
Per socialitzar, encara que moltes vegades m'agradi fer-ho sol.
I això, per sort, no m’ho pot treure cap lesió
Lesionar-se és una putada.
Sí.
Però també pot ser una oportunitat.
Depèn de com la miris.
