L'ÚLTIMA PETJADA

Conciliar els entrenaments amb la família, la feina i la vida social no és fàcil, i cada dia es converteix en un petit trencaclosques. Però aquí estic, buscant espais en les hores del dia per mantenir la forma, gaudir de la muntanya i trobar l'equilibri a la meva vida. Alguns dies, abans que surti el sol ja estic preparat per sortir a córrer, mentre la casa encara està en silenci i el dia tot just comença. Llevar-se a aquestes hores requereix una bona dosi de força de voluntat, però és de les poques maneres d'assegurar-me que puc entrenar sense afectar massa la rutina familiar. A més, és un moment en què tot sembla estar en calma, com si el món s'hagués aturat una estona per deixar-me gaudir de la solitud, la natura i una bona sortida del sol des del Castell de Burriac o la Creu de Montcabrer. Una altra opció que acostumo a aprofitar per entrenar és el migdia, sobretot els caps de setmana quan en Joan i la Marina fan la seva siesta. No obstant això, he de reconèixer que hi ...

El meu primer contacte amb aquesta mítica cursa va ser gairebé per accident. Era l'any 2012, quan, sense gaire preparació ni planificació, vaig acabar participant  en la  famosa Cavalls del Vent, l'antic nom de l'Ultra Pirineu. Eren 85 quilòmetres amb quasi 5000 metres de desnivell positiu. Tot va començar amb el meu amic  Carlos   Baselga , que, en un moment de motivació (o potser impuls), va inscriure's i, setmanes abans de la cursa, va decidir no participar-hi, cedint-me el dorsal. Molts recordareu aquella edició com una fita, marcada per una forta tempesta que va sorprendre a tots, amb una baixada sobtada de temperatures que va forçar a molts corredors, incloent-m'hi a mi, a abandonar la cursa. Va ser una experiència dura, però la llavor del repte ja estava plantada. L'any 2016 vaig decidir tornar-hi, aquesta vegada amb més preparació, però encara no la suficient. Tot i haver avançat fins al quilòmetre 85, a 25 del final, vaig haver de retirar-me. Aquest nou...

  La  Burriac  Atac és, sense cap mena de dubte, una festa del  trail . És una d'aquelles curses que enganxen, un circuit brutal, de nit, i amb un ambient com pocs altres llocs. A més, és la cursa on més cares conegudes et trobes: gent que fa anys que corre i d'altres que potser no corren tant, però que no poden resistir-se al repte i a la diversió d'aquesta cita anual. Aquesta edició tenia un toc especial per mi, ja que participava en la distància de 15 quilòmetres, una de les dues opcions que ofereix la cursa (l'altra és la mitja marató). El recorregut, tot i ser més curt, és exigent: el desnivell es concentra principalment al mig de la cursa, el que fa que la gestió del ritme sigui clau. Feia mesos que hi estava inscrit, i els entrenaments amb en Rubèn (el míster) anaven bé, però a principis d'estiu un esquinç al turmell va trencar una mica la dinàmica. Aquests darrers mesos els entrenaments van ser força irregulars, i els dies abans de la cursa dubtava de si ana...