Fa unes setmanes, després d’un entrenament, vaig notar una molèstia a la planta del peu.

La vaig ignorar, Pensava que, igual que va venir, marxaria.

No va marxar.

Decideixo afluixar el ritme uns dies.

La molèstia continua.

Paro del tot.

Comença el "run run" al cap. molesta fins i tot al dia a dia, poc, però suficient. 

Parlo amb els fisios de confiança.

Tot apunta a una possible fascitis plantar.

Em recomanen visitar la Marina, de Podologia Premià.

No sembla una fascitis. Sembla una sobrecàrrega de l’abductor hallucis.

El coneixies?

Jo tampoc.

Encara falten proves per confirmar-ho.

Però anem al gra.

Tu com t’agafes les lesions?

Com una injustícia?

Com una mala sort?

Com un atac directe al teu objectiu?

O al teu ego?

Pots enfonsar-te.

És lícit.

Però només uns dies.

Després toca decidir.

Quan assimilo que no podré córrer durant unes setmanes, canvio el focus.

Treballo la força.

Cuido l’elasticitat.

Recupero la bicicleta.

Dormo més.

Baixo revolucions.

Fa ràbia no poder sortir a córrer.

Molta.

Però també és una oportunitat.

Una lesió et baixa de peus a terra.

Et treu els cronos.

Et treu les sèries.

Et treu  el maleït Strava.

I et deixa sol amb una pregunta:

Per què corro?

Quan no puc córrer, ho veig clar.

No corro pels temps.

No corro per competir amb ningú.

Corro per la sensació de llibertat.

Per l’aire a la cara.

Per sentir el cos viu.

Per ordenar el cap.

Per socialitzar, encara que moltes vegades m'agradi fer-ho sol.

I això, per sort, no m’ho pot treure cap lesió

Lesionar-se és una putada.

Sí.

Però també pot ser una oportunitat.

Depèn de com la miris.