L'ÚLTIMA PETJADA

El 2024 arriba al seu final, i és el moment perfecte per aturar-se, reflexionar i fer balanç sobre com ha anat l’any. Personalment, l'únic objectiu que tenia era reconnectar amb i a la muntanya, tornar a gaudir dels entrenaments amb il·lusió i recuperar aquella rutina que tan bé em fa sentir i m'ajuda a mantenir l'equilibri en tots els aspectes de la meva vida. Però aconseguir-ho no ha estat fàcil. Entrenar a deshores, renunciar a les migdiades "sagrades" dels caps de setmana i fer malabars amb la família han convertit aquest objectiu, que anys enrere semblava senzill, en tot un repte.  Per al 2025, vull anar un pas més enllà, una vegada recuperades les ganes i la il·lusió, vull enfocar-me al rendiment (dins de les meves possibilitats), establint objectius més ambiciosos i motivadors i treure rendiment de mi mateix. Amb l'ajuda del meu entrenador, Rubèn Bona, hem i continuarem treballant junts per ajustar i encabir els entrenaments a la meva rutina diària i re...

La Neorural, l'última cursa de l'any, era una d'aquelles proves que feia temps que sentia a parlar, però que mai havia pogut afrontar. Sempre estava a la llista de "pendents", però sense pensar-hi massa fins a un últim un moment d’impuls, em vaig inscriure. Amb poc entrenament específic en muntanya i pocs quilòmetres acumulats, l'objectiu era clar: passar un matí de diversió entre corriols, puja i baixes constants i gaudir del recorregut. El dia va començar aviat. A les 5:30, el despertador va sonar i, com és habitual, vaig esmorzar el de sempre: torrada amb pernil salat i un cafè amb llet. Després, vaig posar rumb cap a Santa Maria de Martorelles. El fred era considerable, uns 5 graus amb un vent suau que feia que la sensació tèrmica fos encara més baixa. Tot i això, vaig ser valent, o més ben dit, inconscient i em vaig posar en màniga curta, preparat per a la matinal. A les 8:30 va començar la cursa. Des del primer moment, vaig tenir clar que havia de contro...

Aquest cap de setmana tenia previst participar en la Dani, una mitja marató d’asfalt amb un perfil molt favorable per buscar una MMP (cosa que, en el meu cas, no és gaire difícil). Però, després d’una setmana marcada per molèsties al peu arran d’una torçada de la setmana anterior, vaig decidir, amb molts dubtes, no presentar-m'hi. Una decisió presa amb el cap que crec que ha estat la més encertada. Però ja sabeu com va això: “ la cabra tira al monte”, Així que, sense pensar-ho ni meditar-ho massa, m’he escalfat i m’he inscrit a la Neorural, una cursa de 25 quilòmetres amb 1.600 metres de desnivell positiu. El mateix eslògan de l’organització ho deixa clar: “cursa dura de collons” . El míster, Rubén Bona (o com molts el coneixen, Keniata Petit ), no ha trigat gaire a confirmar-m’ho. Reconec que aquesta vegada la decisió no ha estat gaire meditada ni racional, però... és l’última cursa de l’any, i vull acabar-ho fent-me una bona “rustida”. L’objectiu? Gaudir, donar-ho tot i, si pot...

 Aquest cap de setmana he viscut un altre cop la màgia de la Burriac Xtrem, una cita especial al calendari que organitza el Grup de Muntanya d’Argentona. Dissabte va ser el dia del més petit de la casa. Igual que l’any passat, vam portar en Joan a la cursa infantil, on participava en el grup d’edat d’1 i 2 anys. Veure’l córrer amb aquella energia, entusiasme i emoció és d’aquelles coses que t’omplen com a pares. S’ho va passar genial, però nosaltres encara més, animant-lo i celebrant cada petita passa com si fos una gran fita. Moments així són els que donen sentit a l'educació que volem donar-li al petit. El diumenge era el meu torn. Aquest any estava inscrit a la distància curta, 11 quilòmetres amb 630 metres de desnivell positiu, un recorregut exigent però molt divertit, ple de pujades dures, zones tècniques i trams ràpids per gaudir. A les 7:45 ja era a Argentona, envoltat d’amics i coneguts. Curses com aquesta, tan a prop de casa, tenen aquest punt especial: el retrobament amb ...

Amb la Mitja Pirineu ja al sac, és hora de girar full i centrar-se en les  pròximes  curses. Aquest novembre em toca un  mes  de contrastos: d'una banda, la  Burriac   Xtrem , una cursa curta i explosiva de només 11 km; de l'altra, la meva tercera mitja marató d'asfalt, la cursa DANI. Dos formats completament diferents que posaran a prova cos i cap. Els entrenaments d'aquestes setmanes han canviat de manera notable. El míster m'ha reduït les sortides a la muntanya i m'ha empès cap a l'asfalt. I, sincerament, al principi em feia molta mandra. Però reconec que l'asfalt aporta un plus interessant: millora la velocitat (a la meva manera, que no és res de l'altre món!). A més, no negaré que enganxa això de mirar el rellotge i veure alguna sèrie per sota de 4 min/km. Perdo els corriols i estones a la muntanya, però guanyo altres coses. Reconec també, que a l'asfalt m'entretinc més mirant i analitzant els entrenaments amb les funcionalitats al rello...

Han passat deu dies des de la Mitja Pirineu, i cada vegada  gaudeixo  més analitzant les dades que ofereixen els rellotges i les aplicacions. És sorprenent veure com tota aquesta informació ajuda a entendre millor el desenvolupament d'una cursa i a identificar en què es pot millorar. Tot i no tenir la sensació d'haver sortit massa fort al principi, les dades confirmen que el meu rendiment va anar disminuint de manera gradual. El moment crític va ser una vegada vaig arribar a la part més alta, i on vaig notar una davallada considerable al descens. Amb el míster, en Rubèn, hem revisat la situació i hem pogut identificar dues causes principals: deshidratació i manca de treball de força (per no fer totes les sessions que em posava). Durant la cursa no vaig gestionar bé la hidratació, cosa que va afectar la meva energia, i tampoc he estat constant amb les sessions de gimnàs, un error que es va reflectir clarament a la baixada. Ara ja sé què toca fer. A partir d'ara, seré més est...

Com cada primer cap de setmana d’octubre, vam complir amb la que comença a ser la nostra tradició familiar i vam anar a la Vila de Bagà per viure l’esdeveniment de la Salomon Ultra Pirineu . Tant si hi participo com a corredor com si simplement ens hi acostem per gaudir de l’ambient, aquest esdeveniment sempre ens permet passar uns dies especials envoltats de bons amics, família, esport i muntanyes. El dissabte començava amb el seguiment de la modalitat Ultra, de 100 quilòmetres. Amb l’Anna, l’Àlex, la Marina i el petit Joan, vam anar al Serrat de les Esposes per veure passar els corredors i gaudíem de l’espectacle. Va ser un matí fantàstic, amb un ambient increïble i molta emoció. Allà vam veure moltes cares conegudes i mentre donàvem ànims fèiem intercanvi de sensacions. Després, ens vam apropar a la Vila de Bagà per presenciar l’arribada dels corredors després de tantes hores d’esforç. L’endemà era el meu torn. Em vaig llevar sense nervis i amb moltes ganes de córrer. Vaig esmor...