La Neorural, l'última cursa de l'any, era una d'aquelles proves que feia temps que sentia a parlar, però que mai havia pogut afrontar. Sempre estava a la llista de "pendents", però sense pensar-hi massa fins a un últim un moment d’impuls, em vaig inscriure. Amb poc entrenament específic en muntanya i pocs quilòmetres acumulats, l'objectiu era clar: passar un matí de diversió entre corriols, puja i baixes constants i gaudir del recorregut.
El dia va començar aviat. A les 5:30, el despertador va sonar i, com és habitual, vaig esmorzar el de sempre: torrada amb pernil salat i un cafè amb llet. Després, vaig posar rumb cap a Santa Maria de Martorelles. El fred era considerable, uns 5 graus amb un vent suau que feia que la sensació tèrmica fos encara més baixa. Tot i això, vaig ser valent, o més ben dit, inconscient i em vaig posar en màniga curta, preparat per a la matinal.
A les 8:30 va començar la cursa. Des del primer moment, vaig tenir clar que havia de controlar les pulsacions per arribar “bé” a les últimes pujades. Tenia l’objectiu de mantenir-me entre la zona 3 i la zona 4 baixa per no patir un desgast excessiu i poder afrontar les darreres parts de la prova de la millor manera possible.
Els primers quilòmetres van ser una mica complicats. Volia posar-me entre els 30 primers, però em vaig adonar ràpidament que no era el meu lloc. La gent em passava com si la gravetat només m’afectés a mi. Vaig comprendre que els resultats de la meva preparació eren evidents. Vaig decidir canviar de xip i començar a gaudir de la cursa com un entrenament més, sense presses ni pressió.
Els primers 15 quilòmetres van ser molt exigents. Les pujades i baixades eren constants, amb corriols estrets i trencats que no permetien gairebé córrer ràpid. A més, les baixades plenes de pedres posaven a prova el meu turmell, que està tocat des de l’estiu. Tot i les dificultats, vaig mantenir la calma i vaig seguir avançant, gaudint de l’entorn i centrant-me en el meu ritme.
La segona part de la cursa va ser menys tècnica, però les cames ja començaven a notar el cansament. Les pujades sorpresa i el desnivell addicional van acabar de confirmar que la prova era més dura del que m’esperava. Però malgrat la fatiga, vaig seguir tirant endavant, cada cop més conscient dels meus límits, però també de la meva capacitat de resistència.
Finalment, vaig completar els 26 quilòmetres i 1800 metres de desnivell positiu en 3 hores i 37 minuts. No vaig estar on volia, però vaig aconseguir el meu objectiu: superar-me, gaudir de la muntanya i aprendre més sobre els meus límits.
La Neorural ha estat una gran manera de tancar la temporada de curses de muntanya. Més enllà de la classificació, el més important ha estat la sensació de superació personal. Aquesta experiència em recorda que, en definitiva cadascú està segons els seus entrenaments i hàbits. De totes maneres, estic content perquè he recuperat aquell "algo" que feia temps que no tenia per preparar un 2025 que promet ser intens però divertit.
DADES:
25, 44km de distància
8'32"/km ritme mig
5'31"/km ritme esforç mig
162 ppm mitja
- 4% zona 2
- 52% zona 3
- 44% zona 4
1818 m+
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada