Crònica de la Mitja Pirineu 2024: Un cap de setmana entre amics, família, esport i muntanyes

Com cada primer cap de setmana d’octubre, vam complir amb la que comença a ser la nostra tradició familiar i vam anar a la Vila de Bagà per viure l’esdeveniment de la Salomon Ultra Pirineu. Tant si hi participo com a corredor com si simplement ens hi acostem per gaudir de l’ambient, aquest esdeveniment sempre ens permet passar uns dies especials envoltats de bons amics, família, esport i muntanyes.

El dissabte començava amb el seguiment de la modalitat Ultra, de 100 quilòmetres. Amb l’Anna, l’Àlex, la Marina i el petit Joan, vam anar al Serrat de les Esposes per veure passar els corredors i gaudíem de l’espectacle. Va ser un matí fantàstic, amb un ambient increïble i molta emoció. Allà vam veure moltes cares conegudes i mentre donàvem ànims fèiem intercanvi de sensacions. Després, ens vam apropar a la Vila de Bagà per presenciar l’arribada dels corredors després de tantes hores d’esforç.

L’endemà era el meu torn. Em vaig llevar sense nervis i amb moltes ganes de córrer. Vaig esmorzar unes tres hores abans de la sortida, com m’agrada fer, per tenir una mica de sensació de gana i sentir-me lleuger. Després de preparar el material, ens vam dirigir cap a Bagà. Eren les 8:30 del matí i encara es veia arribar algun corredor de la Ultra, després de més de 24 hores corrent. És increïble fins a quin punt el cos humà pot aguantar aquest tipus d’esforços!

Aquest any, tal com us vaig comentar en l'anterior entrada del blog, vaig decidir apuntar-me a la Mitja Marató, una modalitat "curta" (o no) però força intensa. El meu objectiu era posar-me a prova, apretar-me i sense fixar-me en el temps final. Tot i això, ja sabem com va això: quan s'apropa el dia de la cursa, acabes compartint previsions de temps amb els més propers i posant-te objectius de temps. Però aquest cop les meves expectatives no es van ajustar a la realitat de la cursa... Encara que, el cap de setmana en conjunt va superar totes les expectatives!

A les 9:30 es va donar el tret de sortida de la Mitja Marató, i allà estàvem, rodejats de corredors i corredores de nivell altíssim. El primer quilòmetre ja t’obligava a superar una pujada curta però intensa. Vaig mirar el rellotge i vaig veure les pulsacions a 175! Així que vaig haver de frenar per no “palmar” més aviat del compte.

Els primers 7 quilòmetres eren de pujada constant per pista, combinant trams d’asfalt i de pista forestal. Em sentia bé, amb un ritme controlat, sense patir en excés però sense relaxar-me. Entrant al primer corriol, vaig prendre un gel per assegurar energia, més endavant, al primer avituallament va arribar el primer problema: no vaig poder obrir el soft flask i em vaig quedar sense aigua. Això em va fer perdre una mica de concentració.

Al primer avituallament, hi vaig arribar dins el temps previst, exactament a l’hora justa, però sense poder beure tot el que voldria. Malgrat això, vaig continuar pujant, alternant entre caminar i córrer fins que van arribar els primers trams de baixada. Vaig començar a agafar ritme, però de cop el quàdriceps esquerre va dir prou. Sense cap avís, em vaig veure obligat a afluixar molt i baixar tranquil fins a la meta.

En arribar al segon avituallament, a Vents del Cadí, em vaig prendre el meu temps per omplir el bidó d'aigua, que amb calma i aturat vaig poder obrir, no sense dificultat. Feia calor, i la hidratació era clau per seguir bé. Els següents quilòmetres van ser de tendència cap avall, però amb alguna pujada que em trencava el poc ritme que duia. Després de travessar el riu, vam enfilar cap a la Via Nicolau, l'últim tram abans de meta. Aquí vaig començar a notar rampes per tot el cos, tot i anar a un ritme baix. Em preguntava: "Si vaig tranquil, com pot ser que em passi això?". Però vaig decidir seguir fins al final, aguantant les molèsties, consolant-me que entraria amb en Joan a meta (cosa que no va passar perquè s'havia adormit).

Finalment, vaig creuar la línia de meta amb un temps de 2 hores i 12 minuts per completar els 20,5 km i 980 metres de desnivell positiu. Vaig tenir una barreja de sensacions: per una banda, decebut per no haver pogut donar el millor de mi; però per l’altra, feliç d’haver gaudit d’un cap de setmana increïble amb la gent que estimo i en un entorn espectacular.

Tinc clars quins són els errors i les meves debilitats, així que només puc millorar-les!

Aquest tipus d’experiències ens recorden que, més enllà dels temps i les marques, l’important és el camí, els aprenentatges i, sobretot, les persones amb qui ho compartim. Espero que l’any vinent pugui tornar a aquest escenari únic, sigui per córrer o simplement per animar a tots els valents i valentes que s’atreveixen amb aquestes curses tan exigents!