Toca fer balanç: 2024 c'est fini!

El 2024 arriba al seu final, i és el moment perfecte per aturar-se, reflexionar i fer balanç sobre com ha anat l’any. Personalment, l'únic objectiu que tenia era reconnectar amb i a la muntanya, tornar a gaudir dels entrenaments amb il·lusió i recuperar aquella rutina que tan bé em fa sentir i m'ajuda a mantenir l'equilibri en tots els aspectes de la meva vida. Però aconseguir-ho no ha estat fàcil. Entrenar a deshores, renunciar a les migdiades "sagrades" dels caps de setmana i fer malabars amb la família han convertit aquest objectiu, que anys enrere semblava senzill, en tot un repte. 

Per al 2025, vull anar un pas més enllà, una vegada recuperades les ganes i la il·lusió, vull enfocar-me al rendiment (dins de les meves possibilitats), establint objectius més ambiciosos i motivadors i treure rendiment de mi mateix. Amb l'ajuda del meu entrenador, Rubèn Bona, hem i continuarem treballant junts per ajustar i encabir els entrenaments a la meva rutina diària i recuperar les bones sensacions de fa temps.

Però ara, és un bon moment per pensar com ha anat l'any.

Curses 2024

Al febrer, vaig participar a la Mitja Marató d'Asfalt de Granollers. Després de fer un temps d'1:27:10 el 2023, aquest any vaig aconseguir millorar fins ales 1:24:59. Una progressió que, tot i ser positiva, encara deixa marge per continuar millorant. 

Al març, vaig repetir la Cursa de Camí dels Ibers (13,2 km i 600 m+), amb un temps d'1:13. Tot i que les sensacions no van ser les millors, córrer per on passo hores entrenant sempre fa donar un plus més i m'ho vaig passar genial.

A l'abril va ser el torn de la Cursa de Vallforners: 30 km i 1.800 m+ de desnivell positiu, que vaig completar en 4 hores exactes. Aquest va ser un moment clau per a mi, el punt d'inflexió en què vaig decidir que necessitava l'ajuda d'un professional per seguir avançant. Vaig contactar amb Rubèn i, poc després, vam començar a treballar junts per seguir millorant. Des d'aquell moment, vaig dedicar-me a entrenar amb més estructura i seny.

A principis d'estiu, entrenant em vaig fer un esquinç de turmell, que avui dia encara arrossego. Aquest, m'ha estat condicionant tota la resta de temporada, així que ara tocarà reforçar-lo per arribar al màxim al 2025.

Al setembre, tenia pensat participar a la Burriac Atac, però el turmell encara no estava al 100% i no em sentia prou segur per competir a tope. En comptes de renunciar, vaig viure una de les experiències més memorables de la temporada. Vaig acompanyar amb en Pep a l'Eva, per ajudar-la a guanyar la cursa de 16 quilòmetres. Aquesta nit va ser, sens dubte, una de les més especials de l'any, plena d'emoció, energia positiva i companyerisme.

A l'octubre va ser el torn de la Mitja Pirineu. La cursa va començar bé, amb una pujada controlada, però al començar a baixar, les cames em van fallar. Tot i no aconseguir el temps desitjat, el cap de setmana va ser tan especial, amb la família i els amics, que va eclipsar qualsevol cronòmetre. Al novembre, vaig afrontar la Burriac Xtrem. Tot anava bé fins al quilòmetre 9, quan una nova torçada de turmell em va deixar fora de la competició mentre anava vuitè. Va ser una pena, però estic satisfet de com estava gestionant l'energia fins aquell moment. Finalment, al desembre, em vaig inscriure a la Neorural, una cursa que feia temps que volia fer. Sense entrenament específic, la vaig patir, però també la vaig gaudir des del primer fins al darrer moment pel recorregut salvatge i espectacular que ofereix.

He acabat l'any content, sent conscient que he fet bé i què no. L'any 2025 està passat la cantonada, així que toca posar-se les piles i encarar-lo amb moltes ganes!

La Neorural: "Check" a una deles pendents.

La Neorural, l'última cursa de l'any, era una d'aquelles proves que feia temps que sentia a parlar, però que mai havia pogut afrontar. Sempre estava a la llista de "pendents", però sense pensar-hi massa fins a un últim un moment d’impuls, em vaig inscriure. Amb poc entrenament específic en muntanya i pocs quilòmetres acumulats, l'objectiu era clar: passar un matí de diversió entre corriols, puja i baixes constants i gaudir del recorregut.

El dia va començar aviat. A les 5:30, el despertador va sonar i, com és habitual, vaig esmorzar el de sempre: torrada amb pernil salat i un cafè amb llet. Després, vaig posar rumb cap a Santa Maria de Martorelles. El fred era considerable, uns 5 graus amb un vent suau que feia que la sensació tèrmica fos encara més baixa. Tot i això, vaig ser valent, o més ben dit, inconscient i em vaig posar en màniga curta, preparat per a la matinal.

A les 8:30 va començar la cursa. Des del primer moment, vaig tenir clar que havia de controlar les pulsacions per arribar “bé” a les últimes pujades. Tenia l’objectiu de mantenir-me entre la zona 3 i la zona 4 baixa per no patir un desgast excessiu i poder afrontar les darreres parts de la prova de la millor manera possible.

Els primers quilòmetres van ser una mica complicats. Volia posar-me entre els 30 primers, però em vaig adonar ràpidament que no era el meu lloc. La gent em passava com si la gravetat només m’afectés a mi. Vaig comprendre que els resultats de la meva preparació eren evidents. Vaig decidir canviar de xip i començar a gaudir de la cursa com un entrenament més, sense presses ni pressió.

Els primers 15 quilòmetres van ser molt exigents. Les pujades i baixades eren constants, amb corriols estrets i trencats que no permetien gairebé córrer ràpid. A més, les baixades plenes de pedres posaven a prova el meu turmell, que està tocat des de l’estiu. Tot i les dificultats, vaig mantenir la calma i vaig seguir avançant, gaudint de l’entorn i centrant-me en el meu ritme.

La segona part de la cursa va ser menys tècnica, però les cames ja començaven a notar el cansament. Les pujades sorpresa i el desnivell addicional van acabar de confirmar que la prova era més dura del que m’esperava. Però malgrat la fatiga, vaig seguir tirant endavant, cada cop més conscient dels meus límits, però també de la meva capacitat de resistència.

Finalment, vaig completar els 26 quilòmetres i 1800 metres de desnivell positiu en 3 hores i 37 minuts. No vaig estar on volia, però vaig aconseguir el meu objectiu: superar-me, gaudir de la muntanya i aprendre més sobre els meus límits.

La Neorural ha estat una gran manera de tancar la temporada de curses de muntanya. Més enllà de la classificació, el més important ha estat la sensació de superació personal. Aquesta experiència em recorda que, en definitiva cadascú està segons els seus entrenaments i hàbits. De totes maneres, estic content perquè he recuperat aquell "algo" que feia temps que no tenia per preparar un 2025 que promet ser intens però divertit.

DADES:

25, 44km de distància

8'32"/km ritme mig

5'31"/km ritme esforç mig

162 ppm mitja 

• 4% zona 2
• 52% zona 3
• 44% zona 4

1818 m+

A per l’última de l’any!

Aquest cap de setmana tenia previst participar en la Dani, una mitja marató d’asfalt amb un perfil molt favorable per buscar una MMP (cosa que, en el meu cas, no és gaire difícil). Però, després d’una setmana marcada per molèsties al peu arran d’una torçada de la setmana anterior, vaig decidir, amb molts dubtes, no presentar-m'hi. Una decisió presa amb el cap que crec que ha estat la més encertada.

Però ja sabeu com va això: “la cabra tira al monte”, Així que, sense pensar-ho ni meditar-ho massa, m’he escalfat i m’he inscrit a la Neorural, una cursa de 25 quilòmetres amb 1.600 metres de desnivell positiu. El mateix eslògan de l’organització ho deixa clar: “cursa dura de collons”. El míster, Rubén Bona (o com molts el coneixen, Keniata Petit), no ha trigat gaire a confirmar-m’ho.

Reconec que aquesta vegada la decisió no ha estat gaire meditada ni racional, però... és l’última cursa de l’any, i vull acabar-ho fent-me una bona “rustida”. L’objectiu? Gaudir, donar-ho tot i, si pot ser, creuar la meta amb el petit de la casa al meu costat.

Burriac Xtrem: amics, muntanya i bon ambient.

 Aquest cap de setmana he viscut un altre cop la màgia de la Burriac Xtrem, una cita especial al calendari que organitza el Grup de Muntanya d’Argentona. Dissabte va ser el dia del més petit de la casa. Igual que l’any passat, vam portar en Joan a la cursa infantil, on participava en el grup d’edat d’1 i 2 anys. Veure’l córrer amb aquella energia, entusiasme i emoció és d’aquelles coses que t’omplen com a pares. S’ho va passar genial, però nosaltres encara més, animant-lo i celebrant cada petita passa com si fos una gran fita. Moments així són els que donen sentit a l'educació que volem donar-li al petit.

El diumenge era el meu torn. Aquest any estava inscrit a la distància curta, 11 quilòmetres amb 630 metres de desnivell positiu, un recorregut exigent però molt divertit, ple de pujades dures, zones tècniques i trams ràpids per gaudir. A les 7:45 ja era a Argentona, envoltat d’amics i coneguts. Curses com aquesta, tan a prop de casa, tenen aquest punt especial: el retrobament amb companys amb qui comparteixes afició i moments. Entre converses i bromes ens animem i, com sempre, no falten les típiques excuses: que si no he entrenat gaire, que si he dormit fatal... ja forma part del ritual pre-cursa.

A les 8:00 van sortir els corredors de la mitja marató. Entre ells hi havia alguns amics del poble, i veure’ls arrencar em va fer molta il·lusió. Després d’animar-los, em vaig posar a escalfar amb l’Eva. Mentre corríem, comentàvem el recorregut i cadascú explicava la seva estratègia, intentant treure-li ferro als nervis que sempre surten abans d’una sortida.

A les 9:00 va arribar el moment. Sabia que els primers quilòmetres serien decisius, així que vaig decidir sortir amb cap i no accelerar més del compte. El primer quilòmetre, pla, el vaig fer a un ritme controlat d’uns 4 minuts per quilòmetre. Després començaven les pujades més dures, que es concentraven fins al quilòmetre 5. Vaig trobar un ritme còmode, sense forçar, mantenint-me dins del top-10, i em vaig centrar en gestionar bé les forces. El meu objectiu era arribar a la segona meitat, més corredora, amb energia per donar-ho tot.

Passats els trams tècnics, com els telecadires i les marques blaves, em vaig sentir amb confiança per començar a apretar. Les sensacions eren bones i em vaig adonar que havia fet bé de reservar. A mesura que avançava, corria cada cop amb més força i gaudia del recorregut. Tot estava sortint com havia planejat, i em sentia capaç de fer una bona cursa.

Però, com passa sovint al trail, els imprevistos també formen part del joc. Al voltant del quilòmetre 8, en un tram ràpid i menys tècnic, el turmell que m’havia lesionat a l’estiu es va torçar de nou. Va ser un cop dur. Vaig intentar seguir, però el dolor era massa intens. Em va costar acceptar-ho, perquè em sentia bé i havia fet una bona gestió de la cursa fins aquell moment. Però no tenia sentit forçar més i vaig optar per caminar fins a meta, amb una barreja de frustració i resignació.

Tot i el desenllaç inesperat, vaig arribar al final amb el consol d’un bon entrepà i la companyia de l’ambient festiu que sempre caracteritza la Burriac Xtrem. Ara toca veure com evoluciona el turmell durant aquesta setmana. La idea és participar a la mitja marató de la cursa DANI, però tot dependrà de com respongui el peu. Aquesta és la realitat del trail: no sempre es pot controlar tot, i són aquestes situacions les que et recorden que cada cursa és una lliçó.

Malgrat tot, marxar de la Burriac Xtrem amb els records del cap de setmana en família i el caliu dels amics és el que m’emporto. Curses com aquesta són molt més que competir; són moments per gaudir, aprendre i connectar amb allò que realment importa.

Entre corriols i asfalt: Preparant els nous reptes!

Amb la Mitja Pirineu ja al sac, és hora de girar full i centrar-se en les pròximes curses. Aquest novembre em toca un mes de contrastos: d'una banda, la Burriac Xtrem, una cursa curta i explosiva de només 11 km; de l'altra, la meva tercera mitja marató d'asfalt, la cursa DANI. Dos formats completament diferents que posaran a prova cos i cap.

Els entrenaments d'aquestes setmanes han canviat de manera notable. El míster m'ha reduït les sortides a la muntanya i m'ha empès cap a l'asfalt. I, sincerament, al principi em feia molta mandra. Però reconec que l'asfalt aporta un plus interessant: millora la velocitat (a la meva manera, que no és res de l'altre món!). A més, no negaré que enganxa això de mirar el rellotge i veure alguna sèrie per sota de 4 min/km. Perdo els corriols i estones a la muntanya, però guanyo altres coses. Reconec també, que a l'asfalt m'entretinc més mirant i analitzant els entrenaments amb les funcionalitats al rellotge que acaben fent més divertits i els entrenaments.

Aquestes setmanes continuaré combinant entrenaments per la muntanya i l'asfalt, amb sèries en pla i sèries per corriols, buscant el millor dels dos mons. L'objectiu? Gaudir al màxim de la Burriac Xtrem i lluitar per rebaixar marca a la mitja marató.

Objectiu: sub 1:24:59! (mitja de Granollers) 🚀

Anàlisi de dades Mitja Pirineu

Han passat deu dies des de la Mitja Pirineu, i cada vegada gaudeixo més analitzant les dades que ofereixen els rellotges i les aplicacions. És sorprenent veure com tota aquesta informació ajuda a entendre millor el desenvolupament d'una cursa i a identificar en què es pot millorar.

Tot i no tenir la sensació d'haver sortit massa fort al principi, les dades confirmen que el meu rendiment va anar disminuint de manera gradual. El moment crític va ser una vegada vaig arribar a la part més alta, i on vaig notar una davallada considerable al descens.

Amb el míster, en Rubèn, hem revisat la situació i hem pogut identificar dues causes principals: deshidratació i manca de treball de força (per no fer totes les sessions que em posava). Durant la cursa no vaig gestionar bé la hidratació, cosa que va afectar la meva energia, i tampoc he estat constant amb les sessions de gimnàs, un error que es va reflectir clarament a la baixada.

Ara ja sé què toca fer. A partir d'ara, seré més estricte amb la preparació, especialment amb els entrenaments de força, i milloraré la gestió en cursa per evitar errors. Cada experiència és una oportunitat per aprendre, i aquesta Mitja Pirineu m'ha deixat clar que petits ajustos poden marcar una gran diferència.

A continuació, les dades:

• 20,46 quilòmetres

• 6'27 min/km de mitja

• 5'13 min/km ritme esforç mig

• 3'53 min/km el quilòmetre més ràpid

• 168 ppm mitja i 178 màx.

o 13,08 minuts a zona 3

o 1:53:17 a zona 4

o 5,17 a zona 5

• 970 m+

o 1547 alçada màx.

• 1553 kcal gastades

• Potència de carrera (W) 233 mitja i 584 màx.

Crònica de la Mitja Pirineu 2024: Un cap de setmana entre amics, família, esport i muntanyes

Com cada primer cap de setmana d’octubre, vam complir amb la que comença a ser la nostra tradició familiar i vam anar a la Vila de Bagà per viure l’esdeveniment de la Salomon Ultra Pirineu. Tant si hi participo com a corredor com si simplement ens hi acostem per gaudir de l’ambient, aquest esdeveniment sempre ens permet passar uns dies especials envoltats de bons amics, família, esport i muntanyes.

El dissabte començava amb el seguiment de la modalitat Ultra, de 100 quilòmetres. Amb l’Anna, l’Àlex, la Marina i el petit Joan, vam anar al Serrat de les Esposes per veure passar els corredors i gaudíem de l’espectacle. Va ser un matí fantàstic, amb un ambient increïble i molta emoció. Allà vam veure moltes cares conegudes i mentre donàvem ànims fèiem intercanvi de sensacions. Després, ens vam apropar a la Vila de Bagà per presenciar l’arribada dels corredors després de tantes hores d’esforç.

L’endemà era el meu torn. Em vaig llevar sense nervis i amb moltes ganes de córrer. Vaig esmorzar unes tres hores abans de la sortida, com m’agrada fer, per tenir una mica de sensació de gana i sentir-me lleuger. Després de preparar el material, ens vam dirigir cap a Bagà. Eren les 8:30 del matí i encara es veia arribar algun corredor de la Ultra, després de més de 24 hores corrent. És increïble fins a quin punt el cos humà pot aguantar aquest tipus d’esforços!

Aquest any, tal com us vaig comentar en l'anterior entrada del blog, vaig decidir apuntar-me a la Mitja Marató, una modalitat "curta" (o no) però força intensa. El meu objectiu era posar-me a prova, apretar-me i sense fixar-me en el temps final. Tot i això, ja sabem com va això: quan s'apropa el dia de la cursa, acabes compartint previsions de temps amb els més propers i posant-te objectius de temps. Però aquest cop les meves expectatives no es van ajustar a la realitat de la cursa... Encara que, el cap de setmana en conjunt va superar totes les expectatives!

A les 9:30 es va donar el tret de sortida de la Mitja Marató, i allà estàvem, rodejats de corredors i corredores de nivell altíssim. El primer quilòmetre ja t’obligava a superar una pujada curta però intensa. Vaig mirar el rellotge i vaig veure les pulsacions a 175! Així que vaig haver de frenar per no “palmar” més aviat del compte.

Els primers 7 quilòmetres eren de pujada constant per pista, combinant trams d’asfalt i de pista forestal. Em sentia bé, amb un ritme controlat, sense patir en excés però sense relaxar-me. Entrant al primer corriol, vaig prendre un gel per assegurar energia, més endavant, al primer avituallament va arribar el primer problema: no vaig poder obrir el soft flask i em vaig quedar sense aigua. Això em va fer perdre una mica de concentració.

Al primer avituallament, hi vaig arribar dins el temps previst, exactament a l’hora justa, però sense poder beure tot el que voldria. Malgrat això, vaig continuar pujant, alternant entre caminar i córrer fins que van arribar els primers trams de baixada. Vaig començar a agafar ritme, però de cop el quàdriceps esquerre va dir prou. Sense cap avís, em vaig veure obligat a afluixar molt i baixar tranquil fins a la meta.

En arribar al segon avituallament, a Vents del Cadí, em vaig prendre el meu temps per omplir el bidó d'aigua, que amb calma i aturat vaig poder obrir, no sense dificultat. Feia calor, i la hidratació era clau per seguir bé. Els següents quilòmetres van ser de tendència cap avall, però amb alguna pujada que em trencava el poc ritme que duia. Després de travessar el riu, vam enfilar cap a la Via Nicolau, l'últim tram abans de meta. Aquí vaig començar a notar rampes per tot el cos, tot i anar a un ritme baix. Em preguntava: "Si vaig tranquil, com pot ser que em passi això?". Però vaig decidir seguir fins al final, aguantant les molèsties, consolant-me que entraria amb en Joan a meta (cosa que no va passar perquè s'havia adormit).

Finalment, vaig creuar la línia de meta amb un temps de 2 hores i 12 minuts per completar els 20,5 km i 980 metres de desnivell positiu. Vaig tenir una barreja de sensacions: per una banda, decebut per no haver pogut donar el millor de mi; però per l’altra, feliç d’haver gaudit d’un cap de setmana increïble amb la gent que estimo i en un entorn espectacular.

Tinc clars quins són els errors i les meves debilitats, així que només puc millorar-les!

Aquest tipus d’experiències ens recorden que, més enllà dels temps i les marques, l’important és el camí, els aprenentatges i, sobretot, les persones amb qui ho compartim. Espero que l’any vinent pugui tornar a aquest escenari únic, sigui per córrer o simplement per animar a tots els valents i valentes que s’atreveixen amb aquestes curses tan exigents!

 

Conciliació familiar, feina, entrenaments i amics.

Conciliar els entrenaments amb la família, la feina i la vida social no és fàcil, i cada dia es converteix en un petit trencaclosques. Però aquí estic, buscant espais en les hores del dia per mantenir la forma, gaudir de la muntanya i trobar l'equilibri a la meva vida. Alguns dies, abans que surti el sol ja estic preparat per sortir a córrer, mentre la casa encara està en silenci i el dia tot just comença. Llevar-se a aquestes hores requereix una bona dosi de força de voluntat, però és de les poques maneres d'assegurar-me que puc entrenar sense afectar massa la rutina familiar. A més, és un moment en què tot sembla estar en calma, com si el món s'hagués aturat una estona per deixar-me gaudir de la solitud, la natura i una bona sortida del sol des del Castell de Burriac o la Creu de Montcabrer.

Una altra opció que acostumo a aprofitar per entrenar és el migdia, sobretot els caps de setmana quan en Joan i la Marina fan la seva siesta. No obstant això, he de reconèixer que hi ha dies que es fan difícils. Algunes vegades surto a entrenar a les 22:00, després de la feina. Aquests entrenaments nocturns, que abans gaudia, cada cop se'm fan més durs, especialment ara que comença a fer més fresca. La foscor i el cansament acumulat de tot el dia pesen més que abans, i noto com la motivació baixa al final del dia. Entrenar a aquestes hores ja no és el que era, i em costa més trobar les forces per sortir de casa quan el cos em demana descansar o gaudir d'una estona tranquil·la amb la Marina.

Aquí és on entra en joc el suport incondicional de la Marina. Tinc la sort que ella és molt comprensiva amb mi i m'anima en aquestes bogeries esportives, cosa que em permet mantenir aquest estil de vida. Sense el seu suport, seria molt més complicat encaixar-ho tot. Sé que moltes vegades els meus horaris d'entrenament xoquen amb els moments familiars, i que ella ho entengui és un gran alleujament. Poder comptar amb aquesta comprensió em dona forces per continuar buscant l'equilibri entre la meva passió i la vida familiar.

Crec que, al final, tot es redueix a adaptar-se. Els horaris perfectes no existeixen, així que cal trobar la manera de ser flexible i aprofitar cada moment disponible. Potser no sempre surt tot com estava previst, però el més important és no perdre de vista l'objectiu: gaudir de córrer, de la natura i dels meus espais de pensar sense descuidar els que m'envolten. Conciliar tot això no és senzill, però amb organització, suport familiar i una bona dosi de motivació, es pot aconseguir.

La màgia dels Pirineus: Per què córrer l'Ultra Pirineu?

El meu primer contacte amb aquesta mítica cursa va ser gairebé per accident. Era l'any 2012, quan, sense gaire preparació ni planificació, vaig acabar participant en la famosa Cavalls del Vent, l'antic nom de l'Ultra Pirineu. Eren 85 quilòmetres amb quasi 5000 metres de desnivell positiu. Tot va començar amb el meu amic Carlos Baselga, que, en un moment de motivació (o potser impuls), va inscriure's i, setmanes abans de la cursa, va decidir no participar-hi, cedint-me el dorsal.

Molts recordareu aquella edició com una fita, marcada per una forta tempesta que va sorprendre a tots, amb una baixada sobtada de temperatures que va forçar a molts corredors, incloent-m'hi a mi, a abandonar la cursa. Va ser una experiència dura, però la llavor del repte ja estava plantada.

L'any 2016 vaig decidir tornar-hi, aquesta vegada amb més preparació, però encara no la suficient. Tot i haver avançat fins al quilòmetre 85, a 25 del final, vaig haver de retirar-me. Aquest nou intent fallit no va fer més que incrementar la meva determinació.

Va ser el 2018 quan, finalment, vaig travessar la línia de meta. Va ser un dia ple d'alts i baixos, però gràcies al suport incondicional dels meus amics i família, que m'acompanyaven en aquest repte tant personal com esportiu, vaig poder assolir el meu objectiu. Havia somiat amb aquell moment durant anys.

El 2023, sense estar realment preparat, vaig tornar a intentar-ho, però el resultat va ser clar: vaig haver de plegar abans d'hora. No estava en les condicions adequades, però no podia evitar el desig de ser part d'aquesta cursa, que per mi representa molt més que una simple competició.

L'Ultra Pirineu ha estat una constant en el meu camí dins el món del trail running. L'entorn màgic dels Pirineus, el recorregut exigent, l'ambient vibrant i l'immens repte personal que suposa preparar-se per aquesta cursa m'han captivat any rere any. És una experiència que em toca profundament i que em motiva a tornar-hi, independentment del resultat.

Aquest 2024 no participaré en la modalitat Ultra, sinó en la mitja marató, 21 quilòmetres amb 1200 metres de desnivell positiu. Tot i que sé que no estic preparat per fer més quilòmetres aquest any, no puc ni vull perdre'm l'ambient d'aquesta gran festa del trail running. El repte és diferent, però l'emoció i la connexió amb la cursa continuen sent les mateixes.

Cavalls del Vent 2012

Ultra Pirineu 2016

Ultra Pirineu 2018

Ultra Pirineu 2018

BURRIAC ATAC 2024

 La Burriac Atac és, sense cap mena de dubte, una festa del trail. És una d'aquelles curses que enganxen, un circuit brutal, de nit, i amb un ambient com pocs altres llocs. A més, és la cursa on més cares conegudes et trobes: gent que fa anys que corre i d'altres que potser no corren tant, però que no poden resistir-se al repte i a la diversió d'aquesta cita anual. Aquesta edició tenia un toc especial per mi, ja que participava en la distància de 15 quilòmetres, una de les dues opcions que ofereix la cursa (l'altra és la mitja marató). El recorregut, tot i ser més curt, és exigent: el desnivell es concentra principalment al mig de la cursa, el que fa que la gestió del ritme sigui clau.

Feia mesos que hi estava inscrit, i els entrenaments amb en Rubèn (el míster) anaven bé, però a principis d'estiu un esquinç al turmell va trencar una mica la dinàmica. Aquests darrers mesos els entrenaments van ser força irregulars, i els dies abans de la cursa dubtava de si anar-hi o no. Finalment, després de valorar-ho amb calma, la decisió va ser clara: hi aniria, però amb tranquil·litat, controlant i sense pressions. Uns dies abans, vaig parlar amb en Pep per veure si podia fer la cursa amb ell. Em va comentar que aniria amb l'Eva, la seva dona, que intentava millorar la seva posició de l'any anterior. L'Eva havia quedat segona a la general l'any passat, així que aquest any només podia aspirar a guanyar. Em va semblar un repte emocionant i una molt bona idea unir-me a ells!

El dissabte, a les 20:00, ja estàvem a la plaça de l'Ajuntament de Vilassar de Mar. L'ambient era fantàstic, amb retrobaments, xerrades i fotos amb amics i coneguts. A les 20:30, ja érem al calaix de sortida, preparats per sortir tan endavant com fos possible. A les 21:00 es va donar el tret de sortida i la cursa va començar ràpidament pels carrers del poble. Tot i que el desnivell no era massa pronunciat al principi, la tendència era de pujada i molts es van escalfar més del compte, sortint a ritmes molt forts. Nosaltres, però, amb l'Eva, vam marcar un ritme controlat des de l'inici, conscients del que vindria més endavant.

Durant el transcurs de la cursa, l'Eva va anar intercanviant la primera i la segona posició amb una altra corredora. El duel era intens i emocionant, però en l'última pujada decisiva, l'Eva va fer un esforç increïble, es va posar primera i ja no va mirar enrere fins a passar la línia de meta a la platja de Cabrera de Mar. La meva tasca durant la cursa va ser simple, però important: juntament amb en Pep, ens avançàvem als avituallaments per tenir-ho tot preparat i assegurar-nos que l'Eva perdés el mínim temps possible. De tant en tant, m'escapava endavant o endarrere per controlar els temps respecte a les altres noies i mantenir-nos informats. Quan les forces de l'Eva minvaven, li donàvem ànims per no perdre el ritme, sabent que cada detall comptava.

Al final, l'objectiu es va assolir amb èxit: el meu turmell va respondre bé, l'Eva va aconseguir la victòria, i tots vam acabar la cursa contents i satisfets. La Burriac Atac ens va deixar un altre record inoblidable. No només és una cursa nocturna amb un recorregut espectacular, sinó que és també una trobada entre amics i apassionats del trail, on l'emoció i l'adrenalina estan garantides.

Dades del meu coros:

• 15,31 quilòmetres
• 1 hora 52 minuts i 43 segons
• Ritme mig de 7,22min/km i 5,41 ritme d'esforç mig
• 167 pulsacions mitjes 182 màximes
• 726 metres +
• Potència mitja de 207W i màxima de 561W
• Temperatura mitja de 25 graus.