Primera experiència en format Backyard Ultra

Aquest cap de setmana he tingut l’oportunitat de participar per primera vegada en un format de cursa que m’intrigava des de fa temps: la Backyard Ultra. Per qui no ho conegui, aquest tipus de prova consisteix a fer voltes a un mateix circuit de 6,7 quilòmetres, amb una condició molt senzilla (i exigent): tens una hora per completar cada volta, i a l’hora en punt has de ser a la línia de sortida per iniciar la següent. Si no hi ets, quedes eliminat.

Normalment, aquestes curses són recorreguts suaus, amb poc desnivell. Però a Argentona, com que no saben fer les coses a mitges, han muntat una versió extrema del format: 440 metres de desnivell positiu per volta, força trams tècnics i una mica de pluja que va convertir alguns corriols en autèntics tobogans. En més d’un moment, si no volies deixar-te les dents pel camí, havies de posar el cul a terra i baixar com podies. Una aventura total.

Jo tenia clar que no era el dia per cremar-me. El gran objectiu és arribar a Andorra en el millor estat possible, així que em vaig marcar un límit molt concret: fer entre cinc i sis voltes i prou. Volia viure l’experiència, però sense hipotecar la següent setmana d’entrenaments. Finalment, en van ser cinc. I molt ben gestionades.

La primera volta, en sentit horari, la vaig completar en 49 minuts i 57 segons. La segona, ja en sentit contrari, en 48:53. La tercera en 50:29, la quarta en 52:18 i l’última, apretant una mica més, en 46:55, sent la volta més ràpida de totes. Vaig mantenir-me gairebé sempre en zona 2-3 de pulsacions, amb pujades puntuals a zona 4 en els trams més exigents. I, com que sabia que faria poques voltes, vaig optar per sortir sempre davant per evitar taps als corriols i marcar el meu propi ritme tant pujant com baixant.

Tot i aturar-me de manera voluntària amb 32 quilòmetres i 2.200 metres positius a les cames, em quedo amb la sensació que tenia marge per fer-ne unes quantes més. Però també sé que això hauria significat dies de recuperació muscular, i no era el moment. Vaig fer el que tocava, i em sento satisfet.

L’experiència ha estat brutal. Un format diferent, intens i molt més estratègic del que pot semblar. I sí, sens dubte repetiré l’any vinent. Aquesta vegada, amb ganes de veure fins on em pot portar el cos.

Dades "freaks" de l'Ultra del Montseny

Ja superada la ressaca post-Ultra del Montseny, aquests dies, de camí a la feina amb el transport públic, he estat revisant l’aplicació de Coros per analitzar els detalls numèrics i tota la informació que proporciona. A mi, que soc una mica "freak", m’agrada revisar totes aquestes dades després d’una aventura així. Aquí les deixo:

📊 Dades generals de la cursa:

• Distància total: 69,31 quilòmetres

• Temps total: 11:49:31

• Parades en avituallaments:

  • Avituallament 1: 3’09”

  • Avituallament 2: 3’21”

  • Avituallament 3 (bossa de vida): 8’22”

  • Avituallament 4: 3’45”

  • Avituallament 5: 5’22”

• Ritme mitjà: 10’14” min/km

• Ritme d’esforç mitjà: 7’24” min/km

• Quilòmetre més ràpid: 5’06” min/km (al km 32)

• Freqüència cardíaca mitjana: 147 PPM

  • Zona 1: 5% (35’40”)

  • Zona 2: 42% (5 h 00’20”)

  • Zona 3: 53% (6 h 13’31”)

• Desnivell positiu acumulat: 4.142 m

• Calories consumides: 6.751 kcal

• Potència mitjana: 160 W

• Potència màxima: 437 W

🥤 Alimentació i hidratació:

• Gels: 7 gels de 55 g d’HC

• Begudes isotòniques: 8 softflasks amb 42 g d’HC cadascun

• Barretes: 1 barreta energètica de 30 g d’HC

• Mitjana d’ingesta d’hidrats de carboni: 62 g/h (aspecte a millorar)

• Sals minerals: 1 pastilla cada 2 hores

• BCAA’s: 2 pastilles

• Hidratació total: 11 softflasks (8 amb isotònic + 3 amb aigua) = 5,5 litres (aspecte a millorar)

🧠 Conclusions:

Crec que vaig gestionar força bé la cursa en general, amb un ritme constant i sense cremar-me, amb cap i pensant en el que quedava per davant. L’alimentació i la hidratació van anar bé fins a les 8 hores, però a partir d’aquell moment vaig començar a menjar i beure quan em venia de gust, i no quan tocava. Aquest és un aspecte que caldrà treballar de cara a l’UTMB Andorra. Seguim aprenent!

Propera parada, dissabte a la BackYard d'argentona!

Ultra del Montseny: dolor de cames, vida a l'ànima

11 hores, 49 minuts i 36 segons. Aquest és el temps exacte que vaig trigar a completar l’Ultra del Montseny (70km i 4100m+).

El despertador va sonar a les 3:00 de la matinada. Despertar-se a aquella hora i menjar-se un plat d’arròs bullit amb tonyina ja és tota una victòria. Agafo la motxilla amb el material obligatori, la motxilla amb la roba de recanvi i cap a Viladrau. Sense música al cotxe. Silenci. Concentració i anar pensant amb les meves coses.

A les 5:45 tocava entrar al calaix de sortida. Un espai reservat per a tots aquells valents i valentes que, com tu mateix, comparteixen un mateix objectiu: sortir i tornar al mateix lloc… però havent viscut una autèntica aventura durant unes hores. En el meu cas,  tornant amb les cames bullint de dolor, però amb l’ànima més viva que mai.

A les 6:00 es dona la sortida. Surto tranquil. Sé exactament quin ritme vull portar. Els primers quilòmetres són de tanteig. A poc a poc agafem ritme i anem guanyant alçada fins fer la primera gran pujada: el Matagalls. Durant l’ascens, les primeres llums del dia s’obren pas entre la foscor de la nit, també, anem apagant els frontals. El dia serà gris, però no fred.

Corono el Matagalls i baixo cap a Collformic. Paro, menjo, bec, carrego bidons… i tornem-hi. Tram de pista, perdent alçada, ritme controlat. Soc conscient que l’estat de forma no és òptim, però només penso a gaudir cada minut que passo a la muntanya. Penso en l’afortunat que soc de poder gaudir d’un dia com aquest, mentre recordo que vaig tota la setmana de bòlit.

Arrenca la segona pujada del dia, direcció al Suï. Abans, però, avituallo al Pla del Cafè. Llàstima de la boira… les vistes des del Suï són espectaculars, però avui haurem d’imaginar-les, la boira ens absorbeix.

Començo la baixada cap al poble del Montseny, equador de la ruta. Es combinen pistes amb corriols plens de pedres, on cal anar amb compte per no deixar-s’hi els turmells.

Al Montseny faig l’avituallament més llarg del dia (8 minuts). Agafo gels, isotònics i menjo un plat de pasta. No em puc encantar gaire… si paro massa després costa arrencar.

I arriba el moment clau: la temuda pujada a la Sitja del Llop. Uns 6 quilòmetres i 1.200-1.300 metres de desnivell positiu. Aquí cal ser intel·ligent, guardar energia i pujar més lent del que voldries i podries.

Som uns quants pujant junts. Alternem posicions, en silenci. Ningú diu res. Cadascú tancat dins el seu petit món. La pujada se’m fa ràpida. Una hora i mitja llarga de posar el cap en blanc i concentrar-me només a posar un peu davant de l’altre moltes vegades. Dit així sembla fàcil… però les cames cada cop pesen més!

Arribo a dalt, fem cim al Turó de l’home . Baixem cap al pantà de Santa Fe. En aquest moment, la sensació és clara: baixar em costa més que pujar. A poc a poc intento trobar l’equilibri entre no anar ràpid i no trinxar més del compte les cames. Tot i així, baixo corrent a un ritme còmode.

Al quilòmetre 48 em sorprenc: em trobo bé. Amb energia. Les cames responen prou bé i el cap està centrat. Sé que encara queda molta feina, però intueixo que avui acabaré aquesta història.

Segueixo sumant quilòmetres, avituallaments ràpids, algun tram de pista, molts corriols i una mica de tot. Però ja estic dins aquell bucle mental on només existeix el següent pas, el següent cim, el següent avituallament.

I arriba el tram final. La pujada  a les agudes es fa dura, però més encara la baixada tècnica que encarem per arribar a Sant Marçal, últim avituallament. Paro 5 minuts, menjo bé i a per l’última pujada arribant quasi al Matagalls un altre vegada. Miro el rellotge, veig que la possibilitat de baixar de les 12 hores és real. El cos demana pau, però el cap em demana intentar-ho. M’ ajunto amb un company, comentem la possibilitat de baixar de les 12 hores i els dos anem apretant, un al costat de l’altre. Parlant poc, però sabent que ens estem recolzant mentre ens mengem els últims quilòmetres.

Arribo a Viladrau després de gairebé 12 hores amb la millor sensació del món: la de saber que ho has donat tot, que ho has fet bé, que t’has respectat i has disfrutat cada quilòmetre.

11 hores, 49 minuts i 36 segons després del tret de sortida, puc dir que soc finisher d’un altre ultra Trail, el de casa.