Com
cada primer cap de setmana d’octubre, vam complir amb la que comença a ser la
nostra tradició familiar i vam anar a la Vila de Bagà per viure l’esdeveniment
de la Salomon Ultra Pirineu. Tant si hi participo com a corredor com si
simplement ens hi acostem per gaudir de l’ambient, aquest esdeveniment sempre
ens permet passar uns dies especials envoltats de bons amics, família, esport i
muntanyes.
El
dissabte començava amb el seguiment de la modalitat Ultra, de 100 quilòmetres.
Amb l’Anna, l’Àlex, la Marina i el petit Joan, vam anar al Serrat de les
Esposes per veure passar els corredors i gaudíem de l’espectacle. Va ser un
matí fantàstic, amb un ambient increïble i molta emoció. Allà vam veure moltes
cares conegudes i mentre donàvem ànims fèiem intercanvi de sensacions. Després,
ens vam apropar a la Vila de Bagà per presenciar l’arribada dels corredors
després de tantes hores d’esforç.
L’endemà
era el meu torn. Em vaig llevar sense nervis i amb moltes ganes de córrer. Vaig
esmorzar unes tres hores abans de la sortida, com m’agrada fer, per tenir una
mica de sensació de gana i sentir-me lleuger. Després de preparar el material,
ens vam dirigir cap a Bagà. Eren les 8:30 del matí i encara es veia arribar
algun corredor de la Ultra, després de més de 24 hores corrent. És increïble
fins a quin punt el cos humà pot aguantar aquest tipus d’esforços!
Aquest
any, tal com us vaig comentar en l'anterior entrada del blog, vaig decidir
apuntar-me a la Mitja Marató, una modalitat "curta" (o no) però força
intensa. El meu objectiu era posar-me a prova, apretar-me i sense fixar-me
en el temps final. Tot i això, ja sabem com va això: quan s'apropa el dia
de la cursa, acabes compartint previsions de temps amb els més propers
i posant-te objectius de temps. Però aquest cop les meves
expectatives no es van ajustar a la realitat de la cursa... Encara que, el cap
de setmana en conjunt va superar totes les expectatives!
A
les 9:30 es va donar el tret de sortida de la Mitja Marató, i allà estàvem,
rodejats de corredors i corredores de nivell altíssim. El primer quilòmetre ja
t’obligava a superar una pujada curta però intensa. Vaig mirar el rellotge i
vaig veure les pulsacions a 175! Així que vaig haver de frenar per no “palmar”
més aviat del compte.
Els
primers 7 quilòmetres eren de pujada constant per pista, combinant trams
d’asfalt i de pista forestal. Em sentia bé, amb un ritme controlat, sense patir
en excés però sense relaxar-me. Entrant al primer corriol, vaig prendre un gel
per assegurar energia, més endavant, al primer avituallament va arribar el
primer problema: no vaig poder obrir el soft flask i em vaig quedar
sense aigua. Això em va fer perdre una mica de concentració.
Al
primer avituallament, hi vaig arribar dins el temps previst, exactament a
l’hora justa, però sense poder beure tot el que voldria. Malgrat això, vaig
continuar pujant, alternant entre caminar i córrer fins que van arribar els
primers trams de baixada. Vaig començar a agafar ritme, però de cop el
quàdriceps esquerre va dir prou. Sense cap avís, em vaig veure obligat a
afluixar molt i baixar tranquil fins a la meta.
En
arribar al segon avituallament, a Vents del Cadí, em vaig prendre el meu
temps per omplir el bidó d'aigua, que amb calma i aturat vaig poder obrir, no
sense dificultat. Feia calor, i la hidratació era clau per seguir bé. Els
següents quilòmetres van ser de tendència cap avall, però amb alguna pujada que
em trencava el poc ritme que duia. Després de travessar el riu, vam
enfilar cap a la Via Nicolau, l'últim tram abans de meta. Aquí vaig començar a
notar rampes per tot el cos, tot i anar a un ritme baix. Em preguntava:
"Si vaig tranquil, com pot ser que em passi això?". Però vaig decidir
seguir fins al final, aguantant les molèsties, consolant-me que entraria amb en
Joan a meta (cosa que no va passar perquè s'havia adormit).
Finalment,
vaig creuar la línia de meta amb un temps de 2 hores i 12 minuts per completar
els 20,5 km i 980 metres de desnivell positiu. Vaig tenir una barreja de
sensacions: per una banda, decebut per no haver pogut donar el millor de mi;
però per l’altra, feliç d’haver gaudit d’un cap de setmana increïble amb la
gent que estimo i en un entorn espectacular.
Tinc
clars quins són els errors i les meves debilitats, així que només puc
millorar-les!
Aquest
tipus d’experiències ens recorden que, més enllà dels temps i les marques,
l’important és el camí, els aprenentatges i, sobretot, les persones amb qui ho
compartim. Espero que l’any vinent pugui tornar a aquest escenari únic, sigui
per córrer o simplement per animar a tots els valents i valentes que
s’atreveixen amb aquestes curses tan exigents!
