Ultra Pirineu 2018

Vull començar pels agraïments, donar les gràcies a tots i totes aquestes persones que durant el llarg camí fins arribar a complir el meu somni heu caminat al meu costat a les bones i a les no tant bones per fer que jo pogués creuar la meta tant desitjada. A totes aquestes persones, gràcies, gràcies i mil gràcies.

Els que em coneixeu sabeu que sóc molt cap quadrat i que si una cosa se’m posa al cap ningú serà capaç de treure-me-la o fer-me canviar d’opinió, i això és el que va passar amb l’Ultra Pirineu. L’any 2010 vaig començar a córrer i al 2012 ja tenia el dorsal a la samarreta per fer la Cavalls del Vent, retirada. L’any 2016 vaig tornar-hi, més ben entrenat, retirada. Aquest 2018 i he tornat i he acabat, més per orgull que per cames, però he arribat 21 hores i 13 minuts després.

Una setmana després començo a adonar-me’n de que recórrer 117 quilòmetres i fer quasi 7000m+ i quasi 7000m- és una autèntica animalada, però jo l’havia de fer. Van ser 21 hores amb dolor, cansament, però també molt bons moments. Estar rodejat de tanta gent que t’estima va fer que jo creues la meta més per ells que per mi, va fer que em sentis estimat i recolzat en tot moment i que al passar l’arc de meta em sentis la persona més feliç del món, però no perquè jo hagués acabat l’Ultra Pirineu, sinó perquè tots el vam acabar junts. Ja no era el meu objectiu, la meva meta personal, ara ja era compartit, ja era el nostre Ultra.

Durant tantes hores vaig pensar en mil coses, en la vida, en nous reptes, però sobretot me’n recordava del meu avi, que ens va deixar l’any 2012 i recordo la cara que va posar quan li vaig dir que aniria a fer l’edició d’aquell any. Doncs ara si, ja la tenim i te la dedico a tu per ser el meu exemple a seguir en tots els aspectes de la vida, per ser un referent i perquè m’agradaria haver compartit aquest moment amb tu.