Aquesta setmana he tornat a córrer després de la lesió.

Han estat entrenaments suaus, controlats, d’aproximadament una hora cadascun, molt lluny del que considero el meu nivell habitual, però absolutament necessaris en aquest moment.

He sortit sense objectius de ritme, sense exigència, simplement amb la intenció de tornar a sentir el gest de córrer i comprovar com respon el cos.

Després d’una lesió no hi ha eufòria.

Hi ha prudència, respecte i una escolta molt més fina.

Córrer una hora suau pot semblar poc, però quan vens de no poder córrer, és molt.

Acabo els entrenaments amb la sensació que sumar sense dolor. Això ja és una petita victòria.

I ara mateix això és suficient.

No tinc pressa.

He après que voler recuperar massa ràpid només allarga el procés.

Però mentre jo estava aturat, hi havia una part de mi que no ha deixat de créixer.

La meva vessant com a entrenador.

Aquestes setmanes he viscut el córrer des de fora, observant, analitzant i acompanyant.

I m’ha aportat una satisfacció inesperada.

Veure els atletes de l’equip Krono evolucionar és una experiència molt potent.

Veure com aquella pujada que abans els bloquejava ara la gestionen amb criteri.

Veure com aguanten millor les sèries, com regulen els ritmes i com competeixen amb més cap que impuls.

Aquest tipus de millora no és immediata.

Però quan arriba, es nota.

I emociona.

També estic portant entrenaments personals, processos molt més individualitzats, amb històries i objectius molt diferents.

Aquí la relació és més profunda.

Hi ha converses sobre pors, sobre dubtes i sobre expectatives massa altes.

I també sobre confiança.

La satisfacció més gran no és veure un podi.

És veure coherència.

Veure que algú creu en el procés, el respecta i, amb el temps, comença a notar els resultats.

És veure com un atleta que no creia en si mateix acaba competint amb seguretat.

És saber que el treball silenciós dona fruits.

La lesió m’ha obligat a frenar com a corredor, però m’ha permès créixer com a entrenador.

M’ha fet mirar amb més perspectiva, entendre millor els tempos i recordar que cada cos, i cada cap, necessita el seu procés.

Ara torno a córrer a poc a poc amb prudència i amb respecte.

Però amb una certesa clara: mentre recupero la meva millor versió, també estic ajudant altres a construir la seva.

I això omple molt més del que m’hauria imaginat.