TRADUCTOR

dimecres, 18 de juny del 2025

UTMB Andorra: 50km de vida

Fa gairebé un any, mentre estava de vacances, em va trucar en David. Amb aquella empenta que el caracteritza em va dir: “M’inscric amb un cosí d’Andalusia a la UTMB d’Andorra de 50 km. Véns?” No m’ho vaig pensar gaire. El mateix dia vaig tramitar la inscripció. Un “sí” impulsat per la confiança i les ganes, que em portaria a viure una aventura increïble gairebé un any després.

I és que parlar només de la cursa seria quedar-se molt curt. El cap de setmana sencer ha estat una experiència brutal, plena de moments compartits amb la família, de natura, d’esport, de gastronomia i d’un ambient immillorable.

Dissabte 14 de juny. El despertador sona a les cinc del matí. Esmorzar ràpid, revisió del material i sortim cap a Ordino, punt de sortida i d’arribada. Amb en David i en José compartim nervis, fem alguna foto, parlem del que ens espera i ens mentalitzem.

A les 7:40 del matí donen la sortida. Jo surto amb calma. Vull viure cada quilòmetre, vull tornar a Ordino sencer i satisfet, sense més objectiu que gaudir del camí. La primera pujada la fem plegats amb en David i en José, però a poc a poc cadascú va trobant el seu ritme. En David tira davant, en José queda enrere, i jo em deixo portar pel meu cos.

Però arriba la primera baixada i… pam! El turmell se’m doblega per primer cop. Res greu, però m’avisa que avui no serà fàcil. Abans del segon avituallament em retrobo amb en David, ens aturem, mengem i arriba també en José. Ens animem mútuament i continuem.



La segona pujada comença dura, la calor es fa notar i els quilòmetres avancen lentament. Em torno a torçar els turmells dues vegades més i comença a rondar-me pel cap la idea de plegar. Però aquell no era un punt d’abandonament, així que decideixo seguir. Per sort, els paisatges comencen a fer-me oblidar el dolor i el cansament. M’endinso en un entorn preciós, on tot és natura i silenci.

I comença la darrera gran pujada. Primer fins al refugi del Comapedrosa, on la pendent i la calor ho fan tot pesat i lent. Després, la pujada s’obre, bufa una mica el vent, trepitjo neu i les vistes són simplement espectaculars. A estones, m’atura la bellesa més que el cansament.

Arribo al quilòmetre 30 amb 3.000 metres de desnivell positiu a les cames. Una autèntica bogeria. La meva idea era arribar fins aquí amb energia per encarar bé el tram final: 15 km de baixada i 5 més de fals pla. I així ho faig.

La baixada és llarga, tècnica, castigadora. Les cames fan mal, les rampes apareixen, però m’he alimentat i hidratat bé, he anat prenent els suplements a temps, i això em permet arribar a l’últim avituallament amb energia.

Deixem enrere el darrer control i només queda córrer fins a meta. La baixada final és curta però intensa, i els darrers quilòmetres pel costat del riu es fan llargs i pesats. Tot i així, puc mantenir un ritme suau però constant.

I finalment, apareix Ordino al fons. L’arc de meta. Els crits. L’emoció. I el moment més especial de tots: entro a meta per primera vegada amb el petit de la casa entre els braços.

No puc demanar més. Aquesta entrada, aquest gest, aquest moment, valen més que qualsevol altra cosa. Ha estat molt més que una cursa. Ha estat un cap de setmana per recordar tota la vida.