Aquest cap de setmana he viscut un altre cop la màgia de la Burriac Xtrem, una cita especial al calendari que organitza el Grup de Muntanya d’Argentona. Dissabte va ser el dia del més petit de la casa. Igual que l’any passat, vam portar en Joan a la cursa infantil, on participava en el grup d’edat d’1 i 2 anys. Veure’l córrer amb aquella energia, entusiasme i emoció és d’aquelles coses que t’omplen com a pares. S’ho va passar genial, però nosaltres encara més, animant-lo i celebrant cada petita passa com si fos una gran fita. Moments així són els que donen sentit a l'educació que volem donar-li al petit.
El diumenge era el meu torn. Aquest any estava inscrit a la distància curta, 11 quilòmetres amb 630 metres de desnivell positiu, un recorregut exigent però molt divertit, ple de pujades dures, zones tècniques i trams ràpids per gaudir. A les 7:45 ja era a Argentona, envoltat d’amics i coneguts. Curses com aquesta, tan a prop de casa, tenen aquest punt especial: el retrobament amb companys amb qui comparteixes afició i moments. Entre converses i bromes ens animem i, com sempre, no falten les típiques excuses: que si no he entrenat gaire, que si he dormit fatal... ja forma part del ritual pre-cursa.
A les 8:00 van sortir els corredors de la mitja marató. Entre ells hi havia alguns amics del poble, i veure’ls arrencar em va fer molta il·lusió. Després d’animar-los, em vaig posar a escalfar amb l’Eva. Mentre corríem, comentàvem el recorregut i cadascú explicava la seva estratègia, intentant treure-li ferro als nervis que sempre surten abans d’una sortida.
A les 9:00 va arribar el moment. Sabia que els primers quilòmetres serien decisius, així que vaig decidir sortir amb cap i no accelerar més del compte. El primer quilòmetre, pla, el vaig fer a un ritme controlat d’uns 4 minuts per quilòmetre. Després començaven les pujades més dures, que es concentraven fins al quilòmetre 5. Vaig trobar un ritme còmode, sense forçar, mantenint-me dins del top-10, i em vaig centrar en gestionar bé les forces. El meu objectiu era arribar a la segona meitat, més corredora, amb energia per donar-ho tot.
Passats els trams tècnics, com els telecadires i les marques blaves, em vaig sentir amb confiança per començar a apretar. Les sensacions eren bones i em vaig adonar que havia fet bé de reservar. A mesura que avançava, corria cada cop amb més força i gaudia del recorregut. Tot estava sortint com havia planejat, i em sentia capaç de fer una bona cursa.
Però, com passa sovint al trail, els imprevistos també formen part del joc. Al voltant del quilòmetre 8, en un tram ràpid i menys tècnic, el turmell que m’havia lesionat a l’estiu es va torçar de nou. Va ser un cop dur. Vaig intentar seguir, però el dolor era massa intens. Em va costar acceptar-ho, perquè em sentia bé i havia fet una bona gestió de la cursa fins aquell moment. Però no tenia sentit forçar més i vaig optar per caminar fins a meta, amb una barreja de frustració i resignació.
Tot i el desenllaç inesperat, vaig arribar al final amb el consol d’un bon entrepà i la companyia de l’ambient festiu que sempre caracteritza la Burriac Xtrem. Ara toca veure com evoluciona el turmell durant aquesta setmana. La idea és participar a la mitja marató de la cursa DANI, però tot dependrà de com respongui el peu. Aquesta és la realitat del trail: no sempre es pot controlar tot, i són aquestes situacions les que et recorden que cada cursa és una lliçó.
Malgrat tot, marxar de la Burriac Xtrem amb els records del cap de setmana en família i el caliu dels amics és el que m’emporto. Curses com aquesta són molt més que competir; són moments per gaudir, aprendre i connectar amb allò que realment importa.
