Ultra Pirineu 2018

Vull començar pels agraïments, donar les gràcies a tots i totes aquestes persones que durant el llarg camí fins arribar a complir el meu somni heu caminat al meu costat a les bones i a les no tant bones per fer que jo pogués creuar la meta tant desitjada. A totes aquestes persones, gràcies, gràcies i mil gràcies.

Els que em coneixeu sabeu que sóc molt cap quadrat i que si una cosa se’m posa al cap ningú serà capaç de treure-me-la o fer-me canviar d’opinió, i això és el que va passar amb l’Ultra Pirineu. L’any 2010 vaig començar a córrer i al 2012 ja tenia el dorsal a la samarreta per fer la Cavalls del Vent, retirada. L’any 2016 vaig tornar-hi, més ben entrenat, retirada. Aquest 2018 i he tornat i he acabat, més per orgull que per cames, però he arribat 21 hores i 13 minuts després.

Una setmana després començo a adonar-me’n de que recórrer 117 quilòmetres i fer quasi 7000m+ i quasi 7000m- és una autèntica animalada, però jo l’havia de fer. Van ser 21 hores amb dolor, cansament, però també molt bons moments. Estar rodejat de tanta gent que t’estima va fer que jo creues la meta més per ells que per mi, va fer que em sentis estimat i recolzat en tot moment i que al passar l’arc de meta em sentis la persona més feliç del món, però no perquè jo hagués acabat l’Ultra Pirineu, sinó perquè tots el vam acabar junts. Ja no era el meu objectiu, la meva meta personal, ara ja era compartit, ja era el nostre Ultra.

Durant tantes hores vaig pensar en mil coses, en la vida, en nous reptes, però sobretot me’n recordava del meu avi, que ens va deixar l’any 2012 i recordo la cara que va posar quan li vaig dir que aniria a fer l’edició d’aquell any. Doncs ara si, ja la tenim i te la dedico a tu per ser el meu exemple a seguir en tots els aspectes de la vida, per ser un referent i perquè m’agradaria haver compartit aquest moment amb tu.

Twonav Empordà BTT xtrem

Aquest cap de setmana ha tocat canviar de disciplina, de l’habitual “Trail running” hem passat a la BTT. Però no només ha estat això, ha estat un cap de setmana per estar amb amics i la parella per la Costa Brava gaudint dels seus paratges i gastronomia.

Pel que fa la cursa constava de 3 etapes amb total navegació amb GPS, la primera dissabte pel matí, 48 quilòmetres prou tècnics i revirats, una segona etapa el mateix dia per la tarda de 8 quilòmetres en mode "crono" i una última de 80 quilòmetres el diumenge.

La primera etapa amb 1500m positius la vam fer junts amb l’Albert Sellès i l’Àlex Revés. Des de l’inici sabíem que si en alguna etapa havíem de forçar era aquesta, tot i així no ho vam fer i vam decidir anar a un ritme mig que ens permetés tenir cames per les següents etapes. Finalment, la vam fer amb 3 hores i 33 minuts, sent aquesta l’etapa més tècnica de totes amb un circuit amb moltes pedres i single track.

La segona etapa, en mode “crono” sortíem en ordre contrari a l’arribada i cada 30’’. Curta però intensa, trobant-me molt bé a les pujades i patint més a les baixades, ja què tècnicament sóc molt dolent. L’etapa és circular i creuàvem diverses vegades el riu. La vaig fer amb 30 minuts i 42 segons, patint una caiguda.

Diumenge, etapa llarga. Des de l’inici noto que no funciona el canvi, cosa que em posa de mala llet, però el fet de tornar anar amb l’Albert i l’Àlex em fa agafar-m’ho d’un altre manera. Fins al quilòmetre 35 vaig tirant sense canviar massa de pinyó, però en aquest moment punxo la roda de darrera i al treure-la per canviar-la em quedo amb el canvi a la mà, està completament solt. Torno a col·locar la roda com puc i començo a córrer amb l’objectiu i l’esperança d’arribar a l’avituallament del km. 40 i poder solucionar el problema. Una mica més avall m’esperen l’ Albert i l’Àlex i corroborem l’averia. A partir d’aquí ells segueixen i comença la meva aventura en solitari. Arribo a l’avituallament i puc reparar la roda i enganxar el canvi amb brides. Al principi sembla que més o menys funciona però en re torno a quedar-me sense poder pedalar... Així que torno a baixar de la bicicleta i l’arrossego fins al quilòmetre 50, on trobo assistència mecànica. En aquest moment però, anant molt endarrerit no tinc més ganes de seguir, així que carrego la bicicleta i cap a casa.

Finalment, no puc dir que sóc finisher de la BTT Empordà Xtrem, però si que he recuperat les ganes de fer més BTT perquè m’ho he passat genial i d’agafar-me aquestes curses sense cap pressió i amb l’únic objectiu de gaudir.

Per acabar, donar les gràcies a l’Albert, per acompanyar-me durant les etapes i donar-me consells de BTTeru i a les millors “supporters” del món, l’Anna i la Neus que a part de patir per nosaltres si no ens veuen passar quan elles creuen, tenen molta paciència per seguir-nos allà on anem. Ara, això si, sort que sempre els quedaran els camps de flors per fer-se unes bones fotografies.

Ultra (destrucció mental) del Montseny

Després de moltes hores d'entrenaments i molt quilòmetres acumulats al cos, arribava en un molt bon estat de forma al que era el primer objectiu de la temporada. La setmana prèvia però, igual que em va passar a l'ultra pirineu del 2016 vaig començar a trobar-me malament, no és coincidència, és fruit dels nervis.

La cursa en si, el tros que vaig fer abans de retirar-me (després explico el perquè) va ser preciosa, penso que quan estigui bé, la tornaré a fer, però aquesta vegada espero que sencera. I si... vaig retirar-me un altra vegada en un ultra... No em venia de gust córrer!, no estava gaudint i això que de cames anava molt bé, però ja vaig començar-la cursa amb malestar i dubtes al cap... i això no pot passar, després de tota la feina feta el meu cap va entrar en un bucle de dubtes i autodestrucció des de la mateixa sortida i vaig retirar-me sense cap mena de dubte. Així que re, 30 quilòmetres i cap a casa com si re... Tornarem, això si, quan el meu cap funcioni correctament.

Camí dels ibers 30 km.

Després de molts mesos sense posar-me un dorsal a la samarreta, aquest diumenge passat va tocar fer-ho a la cursa “camí dels ibers” de 30 quilòmetres a la Roca del Vallès.  Ni molt menys el meu objectiu era anar a buscar una marca o una posició en concret, ja que mai he guanyat ni guanyaré cap cursa, però si que tenia l’objectiu de fer un bon entrenament de cara a l’ ultra de Montseny que tinc d’aquí a un mes.

Dit i fet. Cursa molt ràpida, amb les cames carregades de l’entrenament del dia anterior amb l’ Anna Carné (20Km) i sensacions excepcionals. Sembla que la constància d’aquest hivern m’està ajudant a recuperar un bon estat de forma que vaig perdre a l’estiu degut a una operació i em permet torna a passa’m-ho de puta mare corrent per la muntanya.

Al final van ser 30 quilòmetres amb 1371m+, amb un temps oficial de 3 hores 2 minuts i una 13a. posició general.

Després de tot, porto uns dies pensant “Joder Marc, valora ara que estàs bé i gaudeixes corrent, perquè fa uns mesos quan estaves al llit i no podies fer-ho et mories per sortir a respirar aire fresc a la muntanya mentre corries”.

Així que seguim sumant quilòmetres, experiències i bons moments!