Aquest cap de setmana ha tocat canviar
de disciplina, de l’habitual “Trail running” hem passat a la BTT. Però no només
ha estat això, ha estat un cap de setmana per estar amb amics i la parella per
la Costa Brava gaudint dels seus paratges i gastronomia.
Pel que fa la cursa constava de 3
etapes amb total navegació amb GPS, la primera dissabte pel matí, 48 quilòmetres prou tècnics i revirats, una
segona etapa el mateix dia per la tarda de 8 quilòmetres en mode "crono" i una
última de 80 quilòmetres el diumenge.
La primera etapa amb 1500m positius la
vam fer junts amb l’Albert Sellès i l’Àlex Revés. Des de l’inici sabíem que si
en alguna etapa havíem de forçar era aquesta, tot i així no ho vam fer i vam
decidir anar a un ritme mig que ens permetés tenir cames per les següents etapes.
Finalment, la vam fer amb 3 hores i 33 minuts, sent aquesta l’etapa més tècnica
de totes amb un circuit amb moltes pedres i single track.
La segona etapa, en mode “crono” sortíem
en ordre contrari a l’arribada i cada 30’’. Curta però intensa, trobant-me molt
bé a les pujades i patint més a les baixades, ja què tècnicament sóc molt
dolent. L’etapa és circular i creuàvem diverses vegades el riu. La vaig fer amb
30 minuts i 42 segons, patint una caiguda.
Diumenge, etapa llarga. Des de l’inici
noto que no funciona el canvi, cosa que em posa de mala llet, però el fet de
tornar anar amb l’Albert i l’Àlex em fa agafar-m’ho d’un altre manera. Fins al quilòmetre
35 vaig tirant sense canviar massa de pinyó, però en aquest moment punxo la
roda de darrera i al treure-la per canviar-la em quedo amb el canvi a la mà,
està completament solt. Torno a col·locar la roda com puc i començo a córrer
amb l’objectiu i l’esperança d’arribar a l’avituallament del km. 40 i poder
solucionar el problema. Una mica més avall m’esperen l’ Albert i l’Àlex i corroborem
l’averia. A partir d’aquí ells segueixen i comença la meva aventura en
solitari. Arribo a l’avituallament i puc reparar la roda i enganxar el canvi
amb brides. Al principi sembla que més o menys funciona però en re torno a
quedar-me sense poder pedalar... Així que torno a baixar de la bicicleta i l’arrossego
fins al quilòmetre 50, on trobo assistència mecànica. En aquest moment però,
anant molt endarrerit no tinc més ganes de seguir, així que carrego la
bicicleta i cap a casa.
Finalment, no puc dir que sóc finisher
de la BTT Empordà Xtrem, però si que he recuperat les ganes de fer més BTT
perquè m’ho he passat genial i d’agafar-me aquestes curses sense cap pressió i
amb l’únic objectiu de gaudir.
Per acabar, donar les gràcies a l’Albert,
per acompanyar-me durant les etapes i donar-me consells de BTTeru i a les
millors “supporters” del món, l’Anna i la Neus que a part de patir per
nosaltres si no ens veuen passar quan elles creuen, tenen molta paciència per
seguir-nos allà on anem. Ara, això si, sort que sempre els quedaran els camps
de flors per fer-se unes bones fotografies.
