Primer objectiu de la temporada, primer KO

Quan caus t'has d'aixecar, no hi ha més. I això és el que penso 10 dies després d'haver d'abandonar l' UTBCN al quilòmetre 50.
Després d'uns dies de pensar i reflexionar, crec que m'ha anat bé fotre'm aquesta ostia moral. Una cura d'humilitat intrínseca. De fet, venia entrenant molt bé, amb continuïtat, sense lesions, deixant enrere males costums... I el dia de la veritat, PUM!!

Perquè? molt fàcil, crec que tenia l'autoestima massa amunt, una sobre confiança amb mi mateix que va fer que deixés de tenir coses importants sota control i en aquestes curses els petits errors es paguen.

En l'àmbit personal, cada vegada que faig un ultra, crec que l'he acabat perquè haig de demostrar alguna cosa a algú, o no se si algú, però si a mi mateix. Aquesta vegada, anava tot massa bé, com ja he dit tenia sobre confiança amb mi, i no tenia la sensació d'haver de demostrar re ningú, ni a mi mateix. Així que la motivació i les ganes que tenia en ocasions anterios, en aquesta ocasió no hi era, o si més no, no amb la mateixa intensitat.

10 dies després, penso amb els errors, els asumeixo, i els intententaré corregir per la propera vegada, que segur que no els cometré. Seguiré entrenant fort, més ràpid i amb més ganes.

Que la propera petjada no sigui un KO, sigui un OK!

Seguim!